Plató, filòsof d’Atenes
del segle IV a.C., tenia una visió dualista de l'ésser humà, és a
dir, pensava que aquest estava format per dues substàncies: el cos i
l'ànima. Segons ell, aquestes dues substàncies tenen unes
característiques i desitjos diferents. Per una banda, el cos neix,
mor, està fet de matèria (per tant, també està sotmès al canvi)
i el seu desig és satisfer les seves necessitats. Per l'altra,
l'ànima és eterna, prové del món de les divinitats, no està feta
de matèria i el seu desig és tornar al món del que prové.
A part
de les diferències que hi ha entre el cos i l'ànima, Plató
afirmava que també hi havia un conflicte. Aquest, segons ell, és
degut a que l'ànima, després d'haver caigut del món dels déus, va
a parar a dins d'un cos que li fa de presó i, fins que aquesta no
aconsegueix sobreposar-s'hi, no pot complir el seu desig d'alliberar-se per tornar al món que li pertoca acabant alhora amb la transmigració.
Pel que fa a l'ànima, Plató la va dividir en tres parts: ànima racional, situada al cervell, és l’ànima immortal i dipositària de la raó; ànima irascible, situada al pit, és la part de l’ànima que proporciona les passions nobles, i ànima apetitiva, situada a l'abdomen, és la dipositària de les baixes passions o desitjos del cos.
Tots els éssers humans tenim les tres parts de l'ànima però, una d'elles està més desenvolupada que les altres. Segons Plató, la nostra tasca, al igual que la nostra educació, ha d'estar d’acord amb aquesta part. Així doncs, a partir d'aquí, va assignar una tasca determinada per a cada ànima; si l’ànima més desenvolupada era la racional, la teva tasca era governar i dedicar-te al coneixement; si era la irascible, havies de dedicar-te a protegir la polis i si era l'apetitiva, havies de fer la funció d’obrer.
