El Convit és un diàleg de Plató en què es relata una vetllada a casa del
jove actor i poeta tràgic Agató després de l’èxit d’una obra
teatral seva; l’amfitrió en un moment del banquet proposa a tots
els comensals, entre els quals es troba Sòcrates, que facin un
discurs sobre l’amor. Quan arriba el torn de Sòcrates, aquest
narra allò que la sacerdotessa Diotima li va revelar sobre aquesta
qüestió.
El
text exposa l’escala de l’amor; és a dir, entén l’experiència
amorosa com un aprenentatge que guia els homes fins a la Bellesa
eterna. Els esglaons són els següents:
- Estimar un cos bell, o sigui, sentir-se atret per una persona concreta, la bellesa de la qual desitgem contemplar, posseir. Segons Diotima aquest és el grau ínfim de l’amor.
- Adonar-se de la bellesa comuna a tots els cossos; no només és bella la persona que estimem sinó tots els cossos que participen de la bellesa. Sortim de la particularitat i avancem una mica més en el camí cap a allò universal i etern.
- A continuació, trobem el pas de la bellesa corpòria a la bellesa de l’ànima, que és immaterial i immortal.
- En aquest graó un pren consciència de la bellesa de les accions humanes virtuoses i de les lleis. Entrem en l’àmbit de la filosofia pràctica.
- De les accions passem a les ciències, a la teoria, que és en el fons la que estableix les regles que guien l’activitat dels homes.
- Les ciències són belles en la mesura que participen de la bellesa; cal passar de les ciències belles a la ciència d’allò bell, és a dir, la que estudia la bellesa en si mateixa.
- Finalment, trobem la “Bellesa eterna, increada i imperible, que no és susceptible d’augment ni de disminució, una bellesa que no és bella d’una banda i lletja per una altre, bella per uns i lletja per a altres; una bellesa que no és sensible com un rostre o unes mans, ni corporal.” Aquesta és la font d’on prové tota bellesa particular.
Com
a conclusió, podem dir que aquell que ha recorregut tota l’escala
de l’amor i és capaç de contemplar la bellesa en si mateixa a
través de “l’òrgan mitjançant el qual és perceptible allò
bell”, o sigui, l’ànima, és estimat pels déus. Aquest és el
màxim grau de felicitat, benaurança, que pot assolir un home.
En aquest enllaç podeu llegir el Discurs de Diotima complet:
