Alcibíades: Bon dia!
Andrònic: Hola! Ens
coneixem? És que em sona la vostra cara.
Alcibíades: La meva cara
no importa. Cap cara no té importància. Maleeixo les cares.
Andrònic: Per què diu
aquestes coses? A mi sempre m’ha agradat tenir cara.
Alcibíades: A vostè potser
sí però jo discrepo. Tota cara està formada per una matèria concreta,
particular. I jo..., com li diria..., em va més la universalitat.
Andrònic: Ho dieu de
debò? Jo sóc més de particularitat.
Alcibíades: Però que no se
n’adona? La meva cara, la seva, la del senyor metge... desapareixeran algun
dia, les engolirà la terra! En canvi, sempre romandrà intacte la idea d’home.
Andrònic: Però la idea
d’home té cara?
Alcibíades: Evidentment!
(S’aixeca i tira les Lecturas al
terra) Però té una cara abstracta.
Andrònic: És que vós heu
vist alguna vegada un individu amb una cara abstracta?
Alcibíades: Aquí no, però
en el món de les Idees sí!
Andrònic: Personalment,
penso que les essències de cada cosa estan dins de cada cosa. Per cert, per què
ha vingut al metge?
Alcibíades: Perquè em fa mal la mà.
Andrònic: La mà universal o la particular?
Alcibíades: M’està
vacil·lant? Si continua així li trencaré la cara.
Andrònic: La universal,
suposo.
Metge: Ja pot passar, senyor
Alcibíades.
Alcibíades: Ha tingut sort
que em cridessin. Li ha anat d’un pèl!
Andrònic: Uff... ja
patia perquè si em trenca la cara particular ja no en tinc cap altra. Ara
entenc perquè està tan enfadat. Per un idealista radical, anar al metge deu ser
una autèntica vergonya.
