Auguste Comte

Auguste Comte (1798, Montpellier – 1857, París) fou un pensador francès fill d’una família catòlica i monàrquica. El 1814 va entrar a una escola politècnica d’elit, de la que en va ser expulsat dos anys després essent acusat de republicanisme i indisciplina. Va començar a estudiar els pensadors del segle XVIII i es va relacionar amb el socialista Saint-Simon, per a qui va treballar com a secretari entre 1817 i 1824, mitjà pel qual va publicar diversos articles en diferents revistes.

Per tant, podem dir que aquest socialista utòpic, juntament amb els filòsofs del s.XVIII, va ser una influència important en el seu pensament i obra positivista. Comte, contraposant-se al seu entorn familiar i social, creia que s’havia de deixar enrere la metafísica i s’havia d’utilitzar el mètode científic també en filosofia basant-se, així doncs, en fets comprovables. D'aquest autor en podem destacar les següents publicacions: Curs de filosofia positiva (1830 -1842) i Discurs sobre l’esperit positiu (1844).

No obstant, la mort de Clotilde de Vaux l’any 1846 (dona de la que estava profundament enamorat des del 1845) fa canviar el Positivisme de Comte, que s’omple de Romanticisme i elements místics a la vegada que es torna més conservador. A partir d’aquest moment, en destaquen les següents obres: Sistema de polítiques positives (1851-1854) i el primer volum de Síntesi subjectiva (1856), que no va poder acabar degut a la seva mort.

Així doncs, Comte és considerat un dels pares del pensament positivista, així com un dels primers sociòlegs, ja que veiem en el seu pensament positivista un afany de voler reformar la societat. 

Thomas Kuhn i les revolucions científiques

Thomas Samuel Kuhn, historiador i filòsof de la ciència nord-americà del segle XX, va ser famós per la seva teoria sobre l’origen dels paradigmes científics, que va exposar en el seu text The Structure of Scientific Revolutions.

Un paradigma, segons Kuhn, és un patró que inclou totes aquelles teories que en un moment donat, en un àmbit específic del coneixement, s’utilitzen per determinar allò que és veritat; dit d’altra manera, és el conjunt de pràctiques que defineixen una disciplina científica durant un temps particular. Encara que s’hagi popularitzat aquesta paraula, Kuhn preferia els termes exemplar o ciència normal, perquè són més concrets.

L’autor de L’estructura de les revolucions científiques distingeix tres etapes en la història de la ciència. El primer estadi és el Precientífic i es dóna una sola vegada quan no existeix cap tipus de consens a l’hora d’acceptar una teoria en un àmbit particular del saber. Aquest moment es caracteritza per englobar una gran pluralitat de teories, incompatibles entre elles, que expliquen una mateixa realitat.

El següent estadi és el de la ciència normal. En aquest existeix un ampli consens de la comunitat científica en acceptar una certa teoria com a paradigmàtica. Tota teoria científica té l’objectiu de donar compte del major nombre d’observacions dins d’un marc coherent. Ara bé, de vegades sorgeixen anomalies, o sigui, fenòmens que no poden explicar-se en un cert moment per una teoria. Algunes vegades, a través de l’evolució de la teoria, aquestes anomalies poden explicar-se. En altres casos, van acumulant-se al llarg del temps sense resoldre’s. Quan això passa, la teoria està entrant en una crisi, que es manifestarà plenament quan un científic plantegi una altra noció de ciència normal, és a dir, una altra teoria. Aquest estadi en el que es canvia de paradigma, Kuhn l’anomena Ciència revolucionària.

Com a conseqüència d’aquest plantejament, cal destacar la incommensurabilitat dels paradigmes, això és, la impossibilitat de valorar objectivament un paradigma a través d’un altre implicant, així, que no hi hagi una veritat sinó una pluralitat de veritats.

Herbert Marcuse

Herbert Marcuse (Berlín, 1898 - Starnberg, 1979) va ser un filòsof i sociòleg alemany nascut en una família jueva benestant. Les seves obres més importants són Eros and Civilisation (Eros i la civilització, 1955) i L’home Unidimensional (1964) -molt influenciades pel pensament marxista i freudià-. De jove es va sentir atret, primerament, per la política i es va posicionar en el bàndol d’esquerres. Amb el fracàs de la Revolució espartaquista, on hi va participar, i l’execució de Rosa de Luxemburg el 1919, ho va deixar estar interessant-se, aquest cop, per la Sociologia.

A la dècada dels 20, època en què es va desencantar de la política, va interessar-se per la Sociologia i va estudiar Filosofia a la seva ciutat natal i a la ciutat de Friburg, on va conèixer a Husserl i Heidegger. Es va llicenciar el 1922 amb una tesis dirigida per aquest últim i es va quedar a Friburg fins el 1933, any en què va ingressar a l’Institut d’Investigació Social de la Universitat de Frankfurt, més conegut com l'Escola de Frankfurt. Malauradament, el règim nazi va arribar al poder i va clausurar l’Institut. Ell i altres companys de l’Escola van emigrar als Estats Units. El 1940 va aconseguir la nacionalitat americana i va arribar a treballar per al govern en assumptes sobre Alemanya. Va seguir estudiant en universitats com la de Columbia, on el 1952 va començar una carrera magisterial com a Teòric Polític, la qual va continuar a Harvard i, finalment, va acabar a la Universitat de Brandeis, propera a la ciutat de Boston i a la qual va començar a exercir de professor. Per últim, va donar classes a la Universitat de Califòrnia, un cop jubilat, a la ciutat de San Diego. Els seus ideals van ser una de les fonts d’inspiració en el moviment estudiantil del 1968, conegut com el “Maig francès”. Finalment, després de patir una apoplexia en una visita a Alemanya i ser cuidat per Jürgen Habermas, pertanyent a la segona generació de l’Escola de Frankfurt, va morir el 1979 a Alemanya.

Angela Davis (Alabama, 1944), la deixebla més famosa de Marcuse, resumeix així el llegat del seu mestre:

"La primera lliçó que ha deixat és que, independentment de qui siguem, hem de pensar de manera radical i crítica. Marcuse sempre subratllava que "radical" significa entendre les coses des de la seva arrel. Una altra lliçó és que no podem romandre callats, no podem acceptar l'opressió i les guerres. S'ha de resistir i lluitar. A mi em sembla que és una lliçó contra el derrotisme. Com deia ell, "ni il·lusió ni derrotisme"

.

Friedrich Schleiermacher

Friedrich Daniel Ernst Schleiermacher (Breslau, 1768 – 1834) va ser un dels teòlegs del segle XIX més importants a més a més de ser un filòsof alemany considerat, també, el pare de l’hermenèutica moderna.

Schleiermacher era fill d’un clergue calvinista que formava part d’una tradició reformada. Va ser educat a Moràvia (República Txeca), a escoles luteranes i, cal destacar que va ser deixeble de Friedrich Von Schlegel, un líder del Romanticisme de Berlín, i va estudiar la filosofia de Kant. L’any 1804, va ser el primer calvinista que va treballar a la Universitat luterana de Halle i, l’any 1810, va ser el primer teòleg que va ensenyar a la Universitat de Berlín.

Schleiermacher va destacar en l’àmbit de la teologia ja que, entre altres coses, va presentar una alternativa a la teologia racionalista de Kant i, a més a més, va crear un mètode per interpretar la Bíblia que després s'aplicaria a la interpretació de tot tipus de textos, una teoria hermenèutica.

Un altre dels fets que cal tenir en compte és que va ser un dels primers erudits en qüestionar la interpretació sobre els autors dels Evangelis presentats per la tradició de l’església i va enfocar la seva reflexió sobre el dogma cristològic a la investigació sobre Jesús.

Algunes de les obres més importants del filòsof són: Discursos sobre la religió (1800), Monòlegs (1800), Fonaments d'una crítica de totes les morals erigides fins al present (1803) i La fe cristiana (1821-1822).