L'estadi de les operacions formals segons Jean Piaget

Jean Piaget era un filòsof suís que va viure a principis del segle XX. Es va doctorar en Biologia però es va dedicar a la psicologia evolutiva.

Va descriure les etapes de la infantesa i a la última la va denominar Estadi de les operacions formals, el que nosaltres coneixem com a adolescència. Dels dotze als setze anys, segons la psicologia evolutiva de Piaget, aconseguim la capacitat de pensar de forma abstracta, de considerar situacions hipotètiques i d'entendre problemes complexos que impliquen procediments intel·lectuals. Durant aquest estadi, també neixen els sentiments idealistes i s'aconsegueix una formació continua de la personalitat a més a més de l'augment del desenvolupament dels conceptes morals.

Un exemple d'operació formal seria la possibilitat de resoldre aquest raonament: l'Eva té els cabells més foscos que l'Anna. L'Eva és més rossa que la Núria. Qui té els cabells més foscos? L'infant ja no necessita tenir les noies al davant per saber la resposta, ja que no es troba a l'estadi de les operacions concretes sinó en el de les operacions formals.

Piaget afirma que aquest estadi no té en compte les experiències i vivències de cadascú.

L'estadi de les operacions concretes segons Jean Piaget

Jean Piaget va ser un filòsof, psicòleg i biòleg dels segles XIX i XX. Va néixer a la ciutat de Neuchâtel (Suïssa) l'any 1896 i va morir a Ginebra l'any 1980. Es va llicenciar i doctorar en Biologia a la universitat de la seva ciutat natal.

Els estudis més importants que va realitzar es centraven en el desenvolupament de la ment humana, és a dir, en la psicologia evolutiva. A partir d'aquests, va dividir la infantesa de l'ésser humà en cinc estadis diferents:

En primer lloc, l'estadi dels acte reflexos (dels 0 a aproximadament els 3 mesos), seguidament, l'organització de les percepcions i els hàbits (dels 3 mesos a l'any), en tercer lloc l'etapa sensoriomotriu (de l'any als 2 anys), després, les operacions preoperatives (dels 2 als 7 anys), tot seguit, l'estadi de les operacions concretes (dels 7 als 12 anys) i, finalment, l'estadi de les operacions formals (dels 12 als 16 anys).

A continuació s'explicarà l'estadi de les operacions concretes, que es dóna entre els 7 i els 12 anys. En aquest moment, el nen inicia el desenvolupament del raonament lògic. D'aquesta manera, adquireix la capacitat de classificar i de fer operacions mentals, sempre i quan hi hagi la presència d'objectes que puguin ser percebuts i manipulats, ja que no és capaç de raonar de forma abstracta. Podem dir que l'infant "pensa amb els ulls i les mans". El fet de poder operar o, en altres paraules, de poder portar a terme qualsevol acció que comporti reunir, organitzar o classificar una sèrie d'objectes permet la reversibilitat, que consisteix en invertir les operacions lògiques. També, aquesta reversibilitat es dóna a nivell social com a reciprocitat, ja que l'infant té la capacitat de posar-se en el punt de vista dels altres superant, d'aquesta manera, l'egocentrisme que es dóna als estadis anteriors.Tal i com disminueix l'egocentrisme, també ho va fent l'artificialisme i l'animisme passant a entendre la realitat des d'un punt de vista més lògic.

Un exemple que podem trobar en aquest estadi és que l'infant pot fer una bola d'una pastilla de plastilina i després tornar a fer la pastilla, ja que el pensament lògic el porta a pensar que tant la bola com la pastilla tenen la mateixa massa i volum, així que aquest no recorre a agafar més plastilina o treure'n com hagués fet en estadis anteriors.

Edward Lee Thorndike

Edward Lee Thorndike, nord-americà de finals del segle XIX i principis del segle XX, va ser un psicòleg i pedagog creador del condicionament instrumental.

Va néixer el 1874 en una família protestant on la disciplina i l'austeritat el van marcar els primers anys de la seva vida. Seguidament, va ingressar a la Universitat de Wesleyana de Connecticut on es va graduar. Més tard, va entrar a la Universitat de Harvard on va completar els seus estudis i va tenir com a professor a William James, és més, podem afirmar que Edward va ser un dels seus deixebles. Va entrar a treballar a la Universitat de Columbia de Nova York fins la seva jubilació i finalment, va morir l’any 1949.

Va seguir amb l’escola psicològica del Conductisme de William James i va crear el condicionament instrumental. Aquest és l’aprenentatge en el que una resposta voluntària es reforça o es debilita mitjançant reforços positius o negatius.

Thorndike va crear aquesta teoria a través de l'experimentació amb gats. Els va posar dins d’una caixa tancada i transparent amb mecanismes per obrir-la des de dins i quan s'obria, a fora hi havia el menjar, o sigui, el reforç positiu. Els gats intentaven sortir ja que a fora veien el reforç i, casualment, quan es movien, tocaven el mecanisme que permetia obrir la caixa, que era una palanca aconseguint així obtenir el menjar. Cada vegada que es repetia l’acció es feia amb més habilitat i rapidesa ja que tenien un cert aprenentatge adquirit. Aquest aprenentatge es solidifica si va seguit d’un reforç. Per això, va elaborar la llei de l’efecte que afirmava que els éssers humans aprenem a través de l’assaig i l’error.

En el condicionament clàssic la conducta és un reflex innat com a resposta a la presència d’estímuls mentre que en el condicionament instrumental l’efecte s’inverteix, primer hi ha una resposta per part del subjecte per aconseguir l’estímul que a més a més, està reforçada per reforços positius o negatius.

Heràclit d'Efes

Heràclit (Efes, s. IV-V a.C) afirmava que al món hi ha un ordre racional a partir del qual podem explicar el seu funcionament. Alhora, també afirmava que aquest ordre també existeix en els éssers humans, cosa que significa que també som racionals. Aquest fet implica que l’ésser humà podrà conèixer el món.

En relació això, Heràclit distingia dos tipus de persones: les despertes i les adormides. Les despertes són aquelles que entenen que el logos (raó, sentit) que hi ha dins seu també hi és en el cosmos i que per tant, el poden conèixer. En canvi, les persones adormides són les que no veuen que en el cosmos també hi ha un ordre.

Comentari del discurs de Sòcrates – Diotima sobre l’amor

El Convit és un diàleg de Plató en què es relata una vetllada a casa del jove actor i poeta tràgic Agató després de l’èxit d’una obra teatral seva; l’amfitrió en un moment del banquet proposa a tots els comensals, entre els quals es troba Sòcrates, que facin un discurs sobre l’amor. Quan arriba el torn de Sòcrates, aquest narra allò que la sacerdotessa Diotima li va revelar sobre aquesta qüestió.

El text exposa l’escala de l’amor; és a dir, entén l’experiència amorosa com un aprenentatge que guia els homes fins a la Bellesa eterna. Els esglaons són els següents:

1. Estimar un cos bell, o sigui, sentir-se atret per una persona concreta, la bellesa de la qual desitgem contemplar, posseir. Segons Diotima aquest és el grau ínfim de l’amor.
   
   
2. Adonar-se de la bellesa comuna a tots els cossos; no només és bella la persona que estimem sinó tots els cossos que participen de la bellesa. Sortim de la particularitat i avancem una mica més en el camí cap a allò universal i etern.
   
   
3. A continuació, trobem el pas de la bellesa corpòria a la bellesa de l’ànima, que és immaterial i immortal.
   
   
4. En aquest graó un pren consciència de la bellesa de les accions humanes virtuoses i de les lleis. Entrem en l’àmbit de la filosofia pràctica.
   
   
5. De les accions passem a les ciències, a la teoria, que és en el fons la que estableix les regles que guien l’activitat dels homes.
   
   
6. Les ciències són belles en la mesura que participen de la bellesa; cal passar de les ciències belles a la ciència d’allò bell, és a dir, la que estudia la bellesa en si mateixa.
   
   
7. Finalment, trobem la “Bellesa eterna, increada i imperible, que no és susceptible d’augment ni de disminució, una bellesa que no és bella d’una banda i lletja per una altre, bella per uns i lletja per a altres; una bellesa que no és sensible com un rostre o unes mans, ni corporal.” Aquesta és la font d’on prové tota bellesa particular.

Com a conclusió, podem dir que aquell que ha recorregut tota l’escala de l’amor i és capaç de contemplar la bellesa en si mateixa a través de “l’òrgan mitjançant el qual és perceptible allò bell”, o sigui, l’ànima, és estimat pels déus. Aquest és el màxim grau de felicitat, benaurança, que pot assolir un home.

En aquest enllaç podeu llegir el Discurs de Diotima complet:  

 http://www.nodo50.org/filosofem/IMG/pdf/convit.pdf

Teoria dels somnis de Freud

Sigmund Freud (Àustria, finals del s. XIX, inicis del XX) va ser filòsof i pare de la Psicoanàlisi. Freud va fer vàries teories com la de la personalitat, la dels instints i la de la sexualitat entre altres. En la primera de les tres comentades, el que fa Freud és veure que els processos psicològics estan regulats per una part oculta que no coneixem. Aquesta part és a la que anomena inconscient.

Un dels mètodes que utilitza Freud són els somnis. Per a ell, aquests són una porta d’entrada a l'inconscient ja que d'ells en surt la seva energia. El seu treball és interpretar aquests somnis donat que no es representen directament els desitjos inconscients, sinó que es simbolitzen. Aquest procés de transformar l’autèntic desig en un somni Freud l’anomena elaboració onírica. Segons Freud, aquesta transformació es fa perquè el superjò permeti que s’expressin els desitjos. El que fem amb els somnis és satisfer les pulsions de l’inconscient que el superjò no deixa sortir.

Per poder interpretar correctament els somnis cal conèixer bé a la persona. El problema d’arribar a l’inconscient a través d'aquests és que la interpretació pot ser errònia ja que ens trobem davant d'una interpretació subjectiva.

Juan Huarte de San Juan

Metge, humanista i filòsof espanyol. Va néixer el 1529 a Navarra i va morir el 1588 a Jaén. Va escriure una obra anomenada El Examen de ingenios para las ciencias, que va tenir molt èxit en la primera edició a Baeza (Jaén) el 1575 i que després de la seva mort va ser editada, corregida a part, ampliada en alguns capítols i altres eliminats. Va ser criticada i prohibida per la Inquisició per oferir una visió alternativa de l’home. 

La seva obra tingué tres parts: la primera, de contingut psicològic i caràcter teorètic on s’hi estudien els diferents ingenis, les seves varietats i diferències, les teories humorals i el cervell, entre altres temes; la segona part, de contingut psicològic i caràcter pragmàtic, tracta la correspondència existent entre les diferents professions acadèmiques i diferents varietats d’ingeni analitzant aquestes professions i les persones que s’hi dediquen, i la tercera part, de contingut biològic i caràcter pràctic, va orientat a l’assoliment dels bons ingenis. El Examen de ingenios para las ciencias es va estendre ràpidament a través dels ambients universitaris, primerament a Espanya i, a continuació, a la resta d’Europa. És considerada actualment com una de les obres precursores de la ciència moderna i, en concret, de la psicologia experimental.

Juan Huarte de San Juan distingeix la tres facultats principals de l'home, que són l’enteniment, la imaginació i la memòria. L'ingeni està en funció del temperament, aquest relaciona les qualitats humorals constituïdes de temperaments amb les referides potències psíquiques. D’aquesta manera, distingeix tres tipus d’ingenis: el memorial, per temperament humit; l’imaginatiu, per temperament càlid i l’intel·lectual, per temperament sec.

A Espanya, el dia 24 de febrer, es celebra el dia de Juan Huarte de San Juan reconegut com  el patró de la psicologia. Algunes facultats, associacions i col·legis de psicòlegs, per aquest motiu, celebren diferents actes commemoratius. 

Relat

[ Sala d’espera d’un ambulatori. Mentre Alcibíades llegeix la revista Lecturas, s’obre la porta i entra l’Andrònic. S’asseu i treu la seva tablet per llegir la versió digital de la Metafísica d’Aristòtil. ]

Alcibíades: Bon dia!

Andrònic: Hola! Ens coneixem? És que em sona la vostra cara.

Alcibíades: La meva cara no importa. Cap cara no té importància. Maleeixo les cares.

Andrònic: Per què diu aquestes coses? A mi sempre m’ha agradat tenir cara.

Alcibíades: A vostè potser sí però jo discrepo. Tota cara està formada per una matèria concreta, particular. I jo..., com li diria..., em va més la universalitat.

Andrònic: Ho dieu de debò? Jo sóc més de particularitat.

Alcibíades: Però que no se n’adona? La meva cara, la seva, la del senyor metge... desapareixeran algun dia, les engolirà la terra! En canvi, sempre romandrà intacte la idea d’home.

Andrònic: Però la idea d’home té cara?

Alcibíades: Evidentment! (S’aixeca i tira les Lecturas al terra) Però té una cara abstracta.

Andrònic: És que vós heu vist alguna vegada un individu amb una cara abstracta?

Alcibíades: Aquí no, però en el món de les Idees sí!

Andrònic: Personalment, penso que les essències de cada cosa estan dins de cada cosa. Per cert, per què ha vingut al metge?

Alcibíades:  Perquè em fa mal la mà.

Andrònic:  La mà universal o la particular?

Alcibíades: M’està vacil·lant? Si continua així li trencaré la cara.

Andrònic: La universal, suposo.

Metge: Ja pot passar, senyor Alcibíades.

Alcibíades: Ha tingut sort que em cridessin. Li ha anat d’un pèl!

Andrònic: Uff... ja patia perquè si em trenca la cara particular ja no en tinc cap altra. Ara entenc perquè està tan enfadat. Per un idealista radical, anar al metge deu ser una autèntica vergonya.