Relat

[ Sala d’espera d’un ambulatori. Mentre Alcibíades llegeix la revista Lecturas, s’obre la porta i entra l’Andrònic. S’asseu i treu la seva tablet per llegir la versió digital de la Metafísica d’Aristòtil. ]

Alcibíades: Bon dia!

Andrònic: Hola! Ens coneixem? És que em sona la vostra cara.

Alcibíades: La meva cara no importa. Cap cara no té importància. Maleeixo les cares.

Andrònic: Per què diu aquestes coses? A mi sempre m’ha agradat tenir cara.

Alcibíades: A vostè potser sí però jo discrepo. Tota cara està formada per una matèria concreta, particular. I jo..., com li diria..., em va més la universalitat.

Andrònic: Ho dieu de debò? Jo sóc més de particularitat.

Alcibíades: Però que no se n’adona? La meva cara, la seva, la del senyor metge... desapareixeran algun dia, les engolirà la terra! En canvi, sempre romandrà intacte la idea d’home.

Andrònic: Però la idea d’home té cara?

Alcibíades: Evidentment! (S’aixeca i tira les Lecturas al terra) Però té una cara abstracta.

Andrònic: És que vós heu vist alguna vegada un individu amb una cara abstracta?

Alcibíades: Aquí no, però en el món de les Idees sí!

Andrònic: Personalment, penso que les essències de cada cosa estan dins de cada cosa. Per cert, per què ha vingut al metge?

Alcibíades:  Perquè em fa mal la mà.

Andrònic:  La mà universal o la particular?

Alcibíades: M’està vacil·lant? Si continua així li trencaré la cara.

Andrònic: La universal, suposo.

Metge: Ja pot passar, senyor Alcibíades.

Alcibíades: Ha tingut sort que em cridessin. Li ha anat d’un pèl!

Andrònic: Uff... ja patia perquè si em trenca la cara particular ja no en tinc cap altra. Ara entenc perquè està tan enfadat. Per un idealista radical, anar al metge deu ser una autèntica vergonya.

Estudi de l'ànima de Plató

Plató, filòsof d’Atenes del segle IV a.C., tenia una visió dualista de l'ésser humà, és a dir, pensava que aquest estava format per dues substàncies: el cos i l'ànima. Segons ell, aquestes dues substàncies tenen unes característiques i desitjos diferents. Per una banda, el cos neix, mor, està fet de matèria (per tant, també està sotmès al canvi) i el seu desig és satisfer les seves necessitats. Per l'altra, l'ànima és eterna, prové del món de les divinitats, no està feta de matèria i el seu desig és tornar al món del que prové. 

A part de les diferències que hi ha entre el cos i l'ànima, Plató afirmava que també hi havia un conflicte. Aquest, segons ell, és degut a que l'ànima, després d'haver caigut del món dels déus, va a parar a dins d'un cos que li fa de presó i, fins que aquesta no aconsegueix sobreposar-s'hi, no pot complir el seu desig d'alliberar-se per tornar al món que li pertoca acabant alhora amb la transmigració.

Pel que fa a l'ànima, Plató la va dividir en tres parts: ànima racional, situada al cervell, és l’ànima immortal i dipositària de la raó; ànima irascible, situada al pit, és la part de l’ànima que proporciona les passions nobles, i ànima apetitiva, situada a l'abdomen, és la dipositària de les baixes passions o desitjos del cos.

Tots els éssers humans tenim les tres parts de l'ànima però, una d'elles està més desenvolupada que les altres. Segons Plató, la nostra tasca, al igual que la nostra educació, ha d'estar d’acord amb aquesta part. Així doncs, a partir d'aquí, va assignar una tasca determinada per a cada ànima; si l’ànima més desenvolupada era la racional, la teva tasca era governar i dedicar-te al coneixement; si era la irascible, havies de dedicar-te a protegir la polis i si era l'apetitiva, havies de fer la funció d’obrer.