Heràclit d'Efes

Heràclit (Efes, s. IV-V a.C) afirmava que al món hi ha un ordre racional a partir del qual podem explicar el seu funcionament. Alhora, també afirmava que aquest ordre també existeix en els éssers humans, cosa que significa que també som racionals. Aquest fet implica que l’ésser humà podrà conèixer el món.

En relació això, Heràclit distingia dos tipus de persones: les despertes i les adormides. Les despertes són aquelles que entenen que el logos (raó, sentit) que hi ha dins seu també hi és en el cosmos i que per tant, el poden conèixer. En canvi, les persones adormides són les que no veuen que en el cosmos també hi ha un ordre.

Comentari del discurs de Sòcrates – Diotima sobre l’amor

El Convit és un diàleg de Plató en què es relata una vetllada a casa del jove actor i poeta tràgic Agató després de l’èxit d’una obra teatral seva; l’amfitrió en un moment del banquet proposa a tots els comensals, entre els quals es troba Sòcrates, que facin un discurs sobre l’amor. Quan arriba el torn de Sòcrates, aquest narra allò que la sacerdotessa Diotima li va revelar sobre aquesta qüestió.

El text exposa l’escala de l’amor; és a dir, entén l’experiència amorosa com un aprenentatge que guia els homes fins a la Bellesa eterna. Els esglaons són els següents:

1. Estimar un cos bell, o sigui, sentir-se atret per una persona concreta, la bellesa de la qual desitgem contemplar, posseir. Segons Diotima aquest és el grau ínfim de l’amor.
   
   
2. Adonar-se de la bellesa comuna a tots els cossos; no només és bella la persona que estimem sinó tots els cossos que participen de la bellesa. Sortim de la particularitat i avancem una mica més en el camí cap a allò universal i etern.
   
   
3. A continuació, trobem el pas de la bellesa corpòria a la bellesa de l’ànima, que és immaterial i immortal.
   
   
4. En aquest graó un pren consciència de la bellesa de les accions humanes virtuoses i de les lleis. Entrem en l’àmbit de la filosofia pràctica.
   
   
5. De les accions passem a les ciències, a la teoria, que és en el fons la que estableix les regles que guien l’activitat dels homes.
   
   
6. Les ciències són belles en la mesura que participen de la bellesa; cal passar de les ciències belles a la ciència d’allò bell, és a dir, la que estudia la bellesa en si mateixa.
   
   
7. Finalment, trobem la “Bellesa eterna, increada i imperible, que no és susceptible d’augment ni de disminució, una bellesa que no és bella d’una banda i lletja per una altre, bella per uns i lletja per a altres; una bellesa que no és sensible com un rostre o unes mans, ni corporal.” Aquesta és la font d’on prové tota bellesa particular.

Com a conclusió, podem dir que aquell que ha recorregut tota l’escala de l’amor i és capaç de contemplar la bellesa en si mateixa a través de “l’òrgan mitjançant el qual és perceptible allò bell”, o sigui, l’ànima, és estimat pels déus. Aquest és el màxim grau de felicitat, benaurança, que pot assolir un home.

En aquest enllaç podeu llegir el Discurs de Diotima complet:  

 http://www.nodo50.org/filosofem/IMG/pdf/convit.pdf

Teoria dels somnis de Freud

Sigmund Freud (Àustria, finals del s. XIX, inicis del XX) va ser filòsof i pare de la Psicoanàlisi. Freud va fer vàries teories com la de la personalitat, la dels instints i la de la sexualitat entre altres. En la primera de les tres comentades, el que fa Freud és veure que els processos psicològics estan regulats per una part oculta que no coneixem. Aquesta part és a la que anomena inconscient.

Un dels mètodes que utilitza Freud són els somnis. Per a ell, aquests són una porta d’entrada a l'inconscient ja que d'ells en surt la seva energia. El seu treball és interpretar aquests somnis donat que no es representen directament els desitjos inconscients, sinó que es simbolitzen. Aquest procés de transformar l’autèntic desig en un somni Freud l’anomena elaboració onírica. Segons Freud, aquesta transformació es fa perquè el superjò permeti que s’expressin els desitjos. El que fem amb els somnis és satisfer les pulsions de l’inconscient que el superjò no deixa sortir.

Per poder interpretar correctament els somnis cal conèixer bé a la persona. El problema d’arribar a l’inconscient a través d'aquests és que la interpretació pot ser errònia ja que ens trobem davant d'una interpretació subjectiva.

El manifest del Partit Comunista

Aquest llibre, publicat el 1848, va ser encarregat a Karl Marx i Friedrich Engels, companys inseparables, per la Lliga de Comunistes o Lliga dels Justos. En ella intenten explicar les bases del Socialisme científic i el Comunisme.

Per explicar la situació en la que es troba el món, una de les teories que utilitzen és la teoria del Materialisme dialèctic, la qual explicava què havia succeït al llarg del temps, des de la prehistòria fins a l'actualitat. A partir d'aquesta teoria, expliquen que la història de la humanitat s'ha vist caracteritzada per una societat dividida entre oprimits i opressors i que cada vegada que el poble es revoluciona, l'únic que canvia és la forma d'esclavitzar-lo. Aquesta és la relació que hi havia entre burgesos i proletaris; els primers controlaven i s'enriquien amb la feina dels segons. Al llarg del llibre, també fan una explicació detallada de què són el Socialisme, el Comunisme, les bases de poder i la manera de canviar l'estat de submissió en el que es troba el proletariat europeu. Perquè tot el poble pogués entendre com de dominat estava, l'obra va ser traduïda a l'anglès, el francès, l'alemany, l'italià i el danès. Veient la quantitat de llengües a la que es va traduir, ens podem fer una idea de com de generalitzat estava el sentiment proletari.

El manifest comunista està estructurat en cinc apartats, un d’introducció i quatre grans seccions anomenades:

- Burgesos i proletaris: En aquest capítol ens parla sobre el Materialisme dialèctic. Analitza l’evolució de la història i s’atura en el Capitalisme, el motiu de l’explotació burgesa cap als proletaris. També afirmen que és gràcies a la societat capitalista que el poble ha pres consciència de classe i desplaçarà els burgesos amb la revolució obrera o dictadura del proletariat.

- Proletaris i comunistes: En el segon capítol exposa quines són les bases de l'estructura i l'organització necessàries de la societat comunista. Proposa la lluita política i la conquesta del poder i dóna idees sobre com portar-ho a terme. El Comunisme té uns objectius bàsics:

1r. L’expropiació de la propietat immoble i l'aplicació de la renda del sòl a les despeses públiques.

2n. Fort impost progressiu.

3r. L’abolició del dret d’herència.

4t. La confiscació de la fortuna dels emigrats i rebels.

5è. La centralització dels béns en l'Estat per mitjà d'un Banc Nacional amb capital de l'Estat i monopolitzat.

- Literatura socialista i comunista: En aquest capítol critica alguns tipus d'ideologies socialistes i proposa el debat ideològic com a manera d'anàlisi, comprensió i classificació.

- Posició dels comunistes: Aquí explica diferents línies d’actuació que s’han donat entre diferents partits comunistes i que tots ells donaran suport a qualsevol moviment revolucionari contra el règim social i polític actual. En totes aquestes revoltes s'hi destaca el problema de la propietat. Finalment, tots els partits comunistes treballen per a la unió i l’acord entre tots els partits democràtics.

El llibre acaba afirmant que les classes dominants ja poden tremolar davant d’una revolució comunista ja que el proletariat no hi té res a perdre, només les cadenes que els oprimeixen i, a més a més, hi poden guanyar un nou món.

"Proletaris de tots els països, uniu-vos", Karl Marx en el Manifest comunista

Comentari del vídeo de Max Horkheimer

Max Horkeimer va ser un filòsof i sociòleg alemany nascut el 1895 a Stuttgart. Va ser un dels representants de l'Escola de Frankfurt, una associació de la Universitat de Frankfurt, l'Institut d'Investigació Social, que volien reflexionar sobre la societat industrial de forma crítica i basant-se en el neomarxisme.

En aquesta entrevista personal veiem que tot i ser neomarxista, i per tant, afí a les idees de Marx, Horkheimer afirma que la sociologia de l'Escola de Frankfurt va més enllà de les teories de Karl Marx amb l'objectiu de buscar la millora de la societat.

Diu que Marx s'equivocava en l'idea que el problema de l'economia i la societat capitalista es resoldria aconseguint una societat lliure. Horkheimer defensa que si la societat fos lliure, aleshores la justícia s'aniria perdent poc a poc i, per tant, que aquesta no era la solució. Diu que a l'Escola de Frankfurt estudia més enllà d'aquesta teoria per trobar els aspectes negatius de la societat i poder-los canviar per millorar-la. 

L'alienació respecte el treball

El concepte d’alienació el va fer servir per primera vegada Hegel (s.XVIII-XIX, filòsof alemany), referint-se a la negació o alteració d’una realitat inicial. Feuerbach (s.XIX, filòsof alemany) també va utilitzar aquest concepte i, segons ell, consistia en la deshumanització o negació de l’ésser humà, creant així un ésser sobrehumà (Déu). Per a Marx, era la situació en la que es trobaven els proletaris, una situació d’explotació de l’home per part de l’home.

L’alienació econòmica prové de la cosificació dels humans, es transformen en cosa, es desposseeixen de si mateixos en la societat capitalista. Allò que el proletari crea no només no li pertany sinó que, en convertir-se en capital, l’explota.

En el sistema de producció capitalista, el productor ven les seves mercaderies i obté diners amb els quals compra el que necessita. Amb uns diners determinats es fabrica un producte amb el que hi pots guanyar més diners dels que hi has invertit, aquest benefici és la plusvàlua. Segons Marx, és la riquesa creada per l’obrer que no cobra ell, sinó el seu amo.

Juan Huarte de San Juan

Metge, humanista i filòsof espanyol. Va néixer el 1529 a Navarra i va morir el 1588 a Jaén. Va escriure una obra anomenada El Examen de ingenios para las ciencias, que va tenir molt èxit en la primera edició a Baeza (Jaén) el 1575 i que després de la seva mort va ser editada, corregida a part, ampliada en alguns capítols i altres eliminats. Va ser criticada i prohibida per la Inquisició per oferir una visió alternativa de l’home. 

La seva obra tingué tres parts: la primera, de contingut psicològic i caràcter teorètic on s’hi estudien els diferents ingenis, les seves varietats i diferències, les teories humorals i el cervell, entre altres temes; la segona part, de contingut psicològic i caràcter pragmàtic, tracta la correspondència existent entre les diferents professions acadèmiques i diferents varietats d’ingeni analitzant aquestes professions i les persones que s’hi dediquen, i la tercera part, de contingut biològic i caràcter pràctic, va orientat a l’assoliment dels bons ingenis. El Examen de ingenios para las ciencias es va estendre ràpidament a través dels ambients universitaris, primerament a Espanya i, a continuació, a la resta d’Europa. És considerada actualment com una de les obres precursores de la ciència moderna i, en concret, de la psicologia experimental.

Juan Huarte de San Juan distingeix la tres facultats principals de l'home, que són l’enteniment, la imaginació i la memòria. L'ingeni està en funció del temperament, aquest relaciona les qualitats humorals constituïdes de temperaments amb les referides potències psíquiques. D’aquesta manera, distingeix tres tipus d’ingenis: el memorial, per temperament humit; l’imaginatiu, per temperament càlid i l’intel·lectual, per temperament sec.

A Espanya, el dia 24 de febrer, es celebra el dia de Juan Huarte de San Juan reconegut com  el patró de la psicologia. Algunes facultats, associacions i col·legis de psicòlegs, per aquest motiu, celebren diferents actes commemoratius. 

Relat

[ Sala d’espera d’un ambulatori. Mentre Alcibíades llegeix la revista Lecturas, s’obre la porta i entra l’Andrònic. S’asseu i treu la seva tablet per llegir la versió digital de la Metafísica d’Aristòtil. ]

Alcibíades: Bon dia!

Andrònic: Hola! Ens coneixem? És que em sona la vostra cara.

Alcibíades: La meva cara no importa. Cap cara no té importància. Maleeixo les cares.

Andrònic: Per què diu aquestes coses? A mi sempre m’ha agradat tenir cara.

Alcibíades: A vostè potser sí però jo discrepo. Tota cara està formada per una matèria concreta, particular. I jo..., com li diria..., em va més la universalitat.

Andrònic: Ho dieu de debò? Jo sóc més de particularitat.

Alcibíades: Però que no se n’adona? La meva cara, la seva, la del senyor metge... desapareixeran algun dia, les engolirà la terra! En canvi, sempre romandrà intacte la idea d’home.

Andrònic: Però la idea d’home té cara?

Alcibíades: Evidentment! (S’aixeca i tira les Lecturas al terra) Però té una cara abstracta.

Andrònic: És que vós heu vist alguna vegada un individu amb una cara abstracta?

Alcibíades: Aquí no, però en el món de les Idees sí!

Andrònic: Personalment, penso que les essències de cada cosa estan dins de cada cosa. Per cert, per què ha vingut al metge?

Alcibíades:  Perquè em fa mal la mà.

Andrònic:  La mà universal o la particular?

Alcibíades: M’està vacil·lant? Si continua així li trencaré la cara.

Andrònic: La universal, suposo.

Metge: Ja pot passar, senyor Alcibíades.

Alcibíades: Ha tingut sort que em cridessin. Li ha anat d’un pèl!

Andrònic: Uff... ja patia perquè si em trenca la cara particular ja no en tinc cap altra. Ara entenc perquè està tan enfadat. Per un idealista radical, anar al metge deu ser una autèntica vergonya.

Karl Marx

Karl Heinrich Marx va ser un pensador, socialista i activista revolucionari d'origen alemany, nascut el 1818 a Tréveris (Prússia occidental) en una família jueva de classe mitjana.

Va estudiar a les universitats de Bonn, Berlín i Jena i es va doctorar el 1841 en Filosofia. Des de la seva època com a estudiant va quedar influenciat pel pensament de Hegel, filòsof idealista alemany del segle XVIII i XIX, però va substituir l'idealisme d'aquest per una concepció materialista. Aquesta nova visió afirmava que les forces econòmiques constitueixen una infraestructura que determina una superestructura que condiciona tots els fets que passen en l'àmbit social, polític, econòmic i cultural d'una societat.

Va estar treballant com a periodista i professor, i es va casar el 1843 amb Jenny Westphalen. Aquest mateix any, va ser expulsat d'Alemanya a causa de la seva ideologia i es va instal·lar a París on va establir amistat amb Friedrich Engels.

El 1847, Marx va arribar a Londres i va contactar amb una societat secreta, la "Lliga dels Justos", integrada principalment per artesans alemanys immigrants, que li van demanar que escrivís els seus estatuts. Marx va acceptar i, juntament amb Engels, va treballar des del desembre fins el gener del 1848 en el Manifest del Partit Comunista.

La primera època a Londres va resultar força dura per a Marx. Va caure en la pobresa i va patir diversos problemes de salut. La família va sobreviure gràcies a les ajudes que Engels, que treballava com a comptable, els enviava. Dos dels quatre fills de Marx van morir en aquests anys. A finals del 1851 el New York Tribune el designa corresponsal, la qual cosa alleuja la seva situació econòmica.

El 1864 es va fundar a Londres l'Associació Internacional de Treballadors (AIT). Amb aquesta organització, Marx pretenia crear consciència de classe a tots els proletaris perquè aquests s'unissin i iniciessin la dictadura del proletariat. Marx és considerat el guia intel·lectual del Comunisme modern i de la pròpia Internacional.  

Marx va decidir retirar-se de l'activisme polític el 1873. Cap el 1880, amb la salut molt malmesa, es va refugiar en el seu cercle familiar. Amb els pulmons seriosament afectats, Karl Marx va morir el 14 de març de 1883.

Imre Lakatos

Imre Lakatos va néixer el 1922. Va ser un filòsof i filòleg d'origen hongarès que va exercir de professor a Cambridge a partir de 1960 i que va militar al partit comunista hongarès oposant-se al nazisme, motiu pel qual va ser empresonat durant tres anys (1950-1953). El 1956, es va exiliar a Viena i, més tard, a Anglaterra, on acabaria els seus dies com a professor.

La seva formació va ser filològica i en la seva joventut va estar molt influenciat per Hegel. En aconseguir la quarantena, es va acostar a les postures popperianes abandonant la seva primera inspiració metodològica. Entre el 1970 i el 1971, va comparar a Popper amb Hume, a Kant amb Whewel, equiparant la importància entre ells. Va criticar a Ayer i Nagel per la interpretació que aquests havien fet Popper considerant la seva proposta com falsacionisme dogmàtic. Per Lakatos, el falsacionisme de Popper és metodològic i el defineix com a refinat.

Lakatos va acceptar algunes de les tesis historicistes de Kuhn. Es podria dir que va dur a terme una adaptació del falsacionisme popperià sota la influència de les tesis historiogràfiques de Kuhn, aportant conceptes determinants com a centre ferm d'una teoria i les idees d'història externa i història interna, que servirien per forjar el seu complex falsacionisme.

Va morir el 1974 als 51 anys d'edat. Les seves obres van ser escrites en anglès, conservant inèdits alguns dels seus escrits.

Capitalism: a love story

Aquesta pel·lícula, produïda i dirigida per Michael Moore, ens mostra l’impacte del sistema capitalista als Estats Units d'Amèrica. En aquesta, es donen a conèixer casos particulars de persones que han patit les conseqüències negatives d’aquest sistema com, per exemple, estafes, desallotjaments, reduccions de sou amb  augment de les hores de treball... Alhora, també es mostren situacions econòmiques destacades com la caiguda de la borsa de Wall Street. A més a més, Moore també inclou algunes entrevistes amb personatges coneixedors d'aquest sistema que han intentat esbrinar perquè continua sent vigent, tenint en compte que tan sols beneficia a la classe benestant, és a dir, a aquella que té els diners. 

Gràcies a la pel·lícula, es pot comprovar que el sistema capitalista no tan sols afecta als Estats Units d'Amèrica, sinó que també a molts altres països del món com ara Japó i Alemanya, mencionats al film. Així doncs, la intenció de la producció d'aquest és mostrar a la societat, des d’un punt de vista personal, el que està provocant el Capitalisme i intentar que la gent faci alguna cosa per canviar-ho ja que si no, aquest sistema acabarà amb la classe mitjana i enriquirà més als qui ja tenen diners.

Paul Feyerabend

Paul Karl Feyerabend va néixer a Viena (Àustria) el 13 de gener de 1924. Va ser un filòsof de la ciència defensor de l'anarquisme epistemològic que, entre altres coses, va qüestionar el progrés científic.

Va participar a la Segona Guerra Mundial de part de l'exèrcit alemany. Després, va dur a terme diferents estudis sociològics i històrics però, aviat dirigiria el seu interès cap a la física. Es va doctorar el 1951 i va rebre un beca per anar a estudiar a la London School of Economics, on el filòsof austríac Karl Popper el va supervisar. El 1955 es va traslladar a la Universitat de Bristol. A partir d'aquí, va publicar diversos articles on hi quedaven reflectides les influències del racionalisme popperià. El 1959 es va nacionalitzar com a nord-americà i va començar a escriure articles on, revisant-lo, va criticar a l'empirisme.

A finals dels anys 60 els seus escrits van constituir una teoria que defensava el pluralisme metodològic, creia que la ciència no havia de limitar-se a utilitzar només el mètode científic sinó que n'hi havien d'haver varis que s'adaptessin al context i que portessin al coneixement. A mesura que anava escrivint, Feyerabent va anar elaborant la seva pròpia epistemologia. La seva obra més important va ser Tractat contra el mètode (1975).

Feyerabend, l'11 de febrer de 1944, va morir a causa d'un tumor cerebral, pel qual no hi havia cap mena de tractament, a Zuric (Suïssa).