Imre Lakatos va néixer el
1922. Va ser un filòsof i filòleg d'origen hongarès que va exercir de professor a Cambridge
a partir de 1960 i que va militar al partit comunista hongarès oposant-se al nazisme, motiu pel qual va ser empresonat durant tres anys (1950-1953). El 1956, es va exiliar a Viena i,
més tard, a Anglaterra, on acabaria els seus dies com a professor.
La seva formació va ser
filològica i en la seva joventut va estar molt influenciat per
Hegel. En aconseguir la quarantena, es va acostar a les postures
popperianes abandonant la seva primera inspiració metodològica. Entre el 1970 i el 1971, va comparar a Popper amb Hume, a Kant amb Whewel, equiparant
la importància entre ells. Va criticar a Ayer i Nagel per la
interpretació que aquests havien fet Popper considerant la seva
proposta com falsacionisme dogmàtic. Per Lakatos, el falsacionisme
de Popper és metodològic i el defineix com a refinat.
Lakatos va acceptar
algunes de les tesis historicistes de Kuhn. Es podria dir que va dur
a terme una adaptació del falsacionisme popperià sota la influència
de les tesis historiogràfiques de Kuhn, aportant conceptes determinants com a centre ferm d'una teoria i les idees d'història
externa i història interna, que servirien per forjar el seu complex falsacionisme.
Va morir el 1974 als 51
anys d'edat. Les seves obres van ser escrites en anglès, conservant
inèdits alguns dels seus escrits.
