Edward Lee Thorndike

Edward Lee Thorndike, nord-americà de finals del segle XIX i principis del segle XX, va ser un psicòleg i pedagog creador del condicionament instrumental.

Va néixer el 1874 en una família protestant on la disciplina i l'austeritat el van marcar els primers anys de la seva vida. Seguidament, va ingressar a la Universitat de Wesleyana de Connecticut on es va graduar. Més tard, va entrar a la Universitat de Harvard on va completar els seus estudis i va tenir com a professor a William James, és més, podem afirmar que Edward va ser un dels seus deixebles. Va entrar a treballar a la Universitat de Columbia de Nova York fins la seva jubilació i finalment, va morir l’any 1949.

Va seguir amb l’escola psicològica del Conductisme de William James i va crear el condicionament instrumental. Aquest és l’aprenentatge en el que una resposta voluntària es reforça o es debilita mitjançant reforços positius o negatius.

Thorndike va crear aquesta teoria a través de l'experimentació amb gats. Els va posar dins d’una caixa tancada i transparent amb mecanismes per obrir-la des de dins i quan s'obria, a fora hi havia el menjar, o sigui, el reforç positiu. Els gats intentaven sortir ja que a fora veien el reforç i, casualment, quan es movien, tocaven el mecanisme que permetia obrir la caixa, que era una palanca aconseguint així obtenir el menjar. Cada vegada que es repetia l’acció es feia amb més habilitat i rapidesa ja que tenien un cert aprenentatge adquirit. Aquest aprenentatge es solidifica si va seguit d’un reforç. Per això, va elaborar la llei de l’efecte que afirmava que els éssers humans aprenem a través de l’assaig i l’error.

En el condicionament clàssic la conducta és un reflex innat com a resposta a la presència d’estímuls mentre que en el condicionament instrumental l’efecte s’inverteix, primer hi ha una resposta per part del subjecte per aconseguir l’estímul que a més a més, està reforçada per reforços positius o negatius.

Max Horkheimer

Max Horkheimer va ser un filòsof i sociòleg alemany que va néixer el 1895 a Stuttgart i va morir el 1973 a Nuremberg. Va pertànyer a una família jueva acomodada i va treballar un temps a l'empresa del seu pare fins que va descobrir la seva devoció per la filosofia en llegir les obres de Schopenhauer, Hegel, Marx... quedant influït, també, per Nietzsche i Freud.

El 1925 va estudiar filosofia i es va graduar amb una tesi sobre La crítica del judici, de Kant. Més tard va ser professor i director d'un institut de Frankfurt. Va reflexionar sobre la sociologia amb l'obra de Max Weber i va aconseguir posar en qüestió qualsevol punt de vista que de desemboqués al positivisme.

La seva obra més important és La dialèctica de la Il·lustració, on fa una teoria crítica de la societat. Juntament amb Marcuse i alguns altres pensadors és considerat un dels màxims representants del pensament crític-negatiu del segle XX i de l'Escola de Frankfurt. Horkheimer va viatjar molt i va fer altres publicacions fins que va reduir la seva activitat pública a causa de la mort de la seva dona. Finalment, ell va morir el 7 de juliol de 1973.

Heràclit d'Efes

Heràclit (Efes, s. IV-V a.C) afirmava que al món hi ha un ordre racional a partir del qual podem explicar el seu funcionament. Alhora, també afirmava que aquest ordre també existeix en els éssers humans, cosa que significa que també som racionals. Aquest fet implica que l’ésser humà podrà conèixer el món.

En relació això, Heràclit distingia dos tipus de persones: les despertes i les adormides. Les despertes són aquelles que entenen que el logos (raó, sentit) que hi ha dins seu també hi és en el cosmos i que per tant, el poden conèixer. En canvi, les persones adormides són les que no veuen que en el cosmos també hi ha un ordre.

Comentari del discurs de Sòcrates – Diotima sobre l’amor

El Convit és un diàleg de Plató en què es relata una vetllada a casa del jove actor i poeta tràgic Agató després de l’èxit d’una obra teatral seva; l’amfitrió en un moment del banquet proposa a tots els comensals, entre els quals es troba Sòcrates, que facin un discurs sobre l’amor. Quan arriba el torn de Sòcrates, aquest narra allò que la sacerdotessa Diotima li va revelar sobre aquesta qüestió.

El text exposa l’escala de l’amor; és a dir, entén l’experiència amorosa com un aprenentatge que guia els homes fins a la Bellesa eterna. Els esglaons són els següents:

1. Estimar un cos bell, o sigui, sentir-se atret per una persona concreta, la bellesa de la qual desitgem contemplar, posseir. Segons Diotima aquest és el grau ínfim de l’amor.
   
   
2. Adonar-se de la bellesa comuna a tots els cossos; no només és bella la persona que estimem sinó tots els cossos que participen de la bellesa. Sortim de la particularitat i avancem una mica més en el camí cap a allò universal i etern.
   
   
3. A continuació, trobem el pas de la bellesa corpòria a la bellesa de l’ànima, que és immaterial i immortal.
   
   
4. En aquest graó un pren consciència de la bellesa de les accions humanes virtuoses i de les lleis. Entrem en l’àmbit de la filosofia pràctica.
   
   
5. De les accions passem a les ciències, a la teoria, que és en el fons la que estableix les regles que guien l’activitat dels homes.
   
   
6. Les ciències són belles en la mesura que participen de la bellesa; cal passar de les ciències belles a la ciència d’allò bell, és a dir, la que estudia la bellesa en si mateixa.
   
   
7. Finalment, trobem la “Bellesa eterna, increada i imperible, que no és susceptible d’augment ni de disminució, una bellesa que no és bella d’una banda i lletja per una altre, bella per uns i lletja per a altres; una bellesa que no és sensible com un rostre o unes mans, ni corporal.” Aquesta és la font d’on prové tota bellesa particular.

Com a conclusió, podem dir que aquell que ha recorregut tota l’escala de l’amor i és capaç de contemplar la bellesa en si mateixa a través de “l’òrgan mitjançant el qual és perceptible allò bell”, o sigui, l’ànima, és estimat pels déus. Aquest és el màxim grau de felicitat, benaurança, que pot assolir un home.

En aquest enllaç podeu llegir el Discurs de Diotima complet:  

 http://www.nodo50.org/filosofem/IMG/pdf/convit.pdf

Teoria dels somnis de Freud

Sigmund Freud (Àustria, finals del s. XIX, inicis del XX) va ser filòsof i pare de la Psicoanàlisi. Freud va fer vàries teories com la de la personalitat, la dels instints i la de la sexualitat entre altres. En la primera de les tres comentades, el que fa Freud és veure que els processos psicològics estan regulats per una part oculta que no coneixem. Aquesta part és a la que anomena inconscient.

Un dels mètodes que utilitza Freud són els somnis. Per a ell, aquests són una porta d’entrada a l'inconscient ja que d'ells en surt la seva energia. El seu treball és interpretar aquests somnis donat que no es representen directament els desitjos inconscients, sinó que es simbolitzen. Aquest procés de transformar l’autèntic desig en un somni Freud l’anomena elaboració onírica. Segons Freud, aquesta transformació es fa perquè el superjò permeti que s’expressin els desitjos. El que fem amb els somnis és satisfer les pulsions de l’inconscient que el superjò no deixa sortir.

Per poder interpretar correctament els somnis cal conèixer bé a la persona. El problema d’arribar a l’inconscient a través d'aquests és que la interpretació pot ser errònia ja que ens trobem davant d'una interpretació subjectiva.