Michel Foucault por sí mismo

Aquest documental es va passar a classe i és molt interessant, ja que ofereix un ampli panorama d'alguns dels temes principals sobre els quals va reflexionar Michel Foucault al llarg de la seva vida.

Michel Foucault

Paul Michel Foucault va ser un filòsof francès que va néixer a Poitiers el 15 d’octubre de 1926 i va morir a París el 1984 a causa de la sida.

Va ser fill d’una família de cirurgians molt reconeguts, els quals esperaven que Michel seguís els seus passos. Va viure bona part de la seva infància a la França ocupada pels nazis. Després de la Segona Guerra Mundial, Foucault va entrar a estudiar a una escola molt competitiva i una de les acadèmies més prestigioses de tot França, l'École Normal Supérieure, internat masculí del qual en sortia bona part dels professors universitaris de les ciències humanes. La vida a l’École Normale Supérieure va ser molt dura, no tenia amics a causa del seu caràcter tan especial. A més a més, va patir una gran depressió per culpa d’amagar la seva homosexualitat i, fins i tot, ens alguns casos va intentar suïcidar-se. A conseqüència dels intents de suïcidi, va ser portat a un psiquiatre durant un temps, cosa que va despertar el seu interès per la psicologia.

Foucault sempre va estar molt compromès per la realitat social que vivia i va participar en moltes reivindicacions i conflictes. Del 1950 al 1953 va entrar a formar part del Partit Comunista Francès, encoratjat pel seu professor Louis Althusser. Després d’aquest període tan curt, el filòsof es va desentendre totalment del Comunisme.

Durant un temps, Foucault va treballar a l’École Normale Supérieure i després a l’Université Lille Nord de França, on va ensenyar psicologia del 1953 al 1954. Més tard, va començar com a delegat cultural de la Universitat d'Uppsala, a Suècia, el 1954. Aquí va presentar una tesi doctoral que no se li va acceptar. En aquesta època, Foucault va viatjar molt per Europa fins que el 1960 va tornar a França i es va doctorar a la Universitat Clermont-Ferraud amb la tesi Bogeria i demència: Història de la bogeria a l'època clàssica. Cal mencionar que, per Foucault, l'època clàssica eren els segles XVII i XVIII.

El 1965 va marxar a treballar a la Universitat de Tunis i el 1966 va escriure l'obra que li portaria fama internacional convertint-se en un bestseller, aquesta obra és Les paraules i les coses.

Quan es va donar el Maig del 68 ell es trobava a Tunísia però allà també van haver-hi revoltes, extremadament violentes, en les que Foucault va intervenir després d'haver quedat  marcat per l'actitud dels seus estudiants. A la tardor del 1968, va tornar a França i va entrar a treballar al departament de Filosofia del nou model d'universitat experimental que es va construir com a conseqüència de les reivindicacions dels estudiants del Maig del 68, París VIII, a Vincennes. Aquí Foucault va animar els seus estudiants a revoltar-se i com a resposta a la radicalització d'aquests, el govern francès va prohibir que els alumnes de la Universitat París VIII exercissin com a professors. Després d'haver treballat aquí, Foucault va anar al Collège de France.

A mesura que passava el temps, la seva participació política augmentava i es va unir a un grup maoista per després fundar, juntament amb el filòsof Jean Paul Sartre, un partit que defensava els drets dels immigrants. A més a més, també va crear un grup per tal de millorar les condicions de vida de les persones. El 1975 va viatjar a Madrid per oposar-se a les últimes penes de mort, motiu pel qual va acabar sent expulsat, i el 1979 va viatjar a Iran en l'època de la revolució, on va escriure varis articles en un diari recolzant el nou règim musulmà.

Foucault va començar a passar més temps en els Estats Units, a la Universitat de Berkeley (Califòrnia) i a la de Buffalo. Es diu que probablement va ser aquí on es va contagiar per la sida, les complicacions de la qual el portarien a la mort el 1984, a París.

Pensament d'Émile Durkheim

Émile Durkheim va ser un sociòleg i pedagog francès que va néixer el 1858 a Épinal i va morir a París el 1917. Va estudiar Karl Marx a la ciutat de Leipzig el 1885. El 1896 va ser encarregat a Bordeus del primer curs creat a les universitats franceses de Ciències Socials i Pedagogia. Anys abans, en el 1879, havia fundat la revista Any sociològic, per mitjà de la qual van ser difosos importants descobriments sobre les societats inferiors i sobre l'evolució de les idees morals. Finalment, en el 1902, va ocupar la càtedra de Ciències de l'Educació a la Sorbona.

Tot seguint la línia d'Auguste Comte, va construir una sociologia positiva, buscant una comprensió dels fets socials a partir de lleis universals, les quals han de ser una expressió concreta de les relacions entre els diversos grups o realitats socials. Va defensar la necessitat de mantenir una comprensió dialèctica de la relació entre individu i societat.

Entre les seves obres es destaquen: La divisió del treball (1893), Les regles del mètode sociològic (1895), El suïcidi (1897), Les formes elementals de la vida religiosa (1912), Educació i sociologia (1922), L'educació moral (1925), Pragmatisme i sociologia (1955) i el curs donat a la Sorbona de París entre el 1913 i el 1914.

L'estadi de les operacions formals segons Jean Piaget

Jean Piaget era un filòsof suís que va viure a principis del segle XX. Es va doctorar en Biologia però es va dedicar a la psicologia evolutiva.

Va descriure les etapes de la infantesa i a la última la va denominar Estadi de les operacions formals, el que nosaltres coneixem com a adolescència. Dels dotze als setze anys, segons la psicologia evolutiva de Piaget, aconseguim la capacitat de pensar de forma abstracta, de considerar situacions hipotètiques i d'entendre problemes complexos que impliquen procediments intel·lectuals. Durant aquest estadi, també neixen els sentiments idealistes i s'aconsegueix una formació continua de la personalitat a més a més de l'augment del desenvolupament dels conceptes morals.

Un exemple d'operació formal seria la possibilitat de resoldre aquest raonament: l'Eva té els cabells més foscos que l'Anna. L'Eva és més rossa que la Núria. Qui té els cabells més foscos? L'infant ja no necessita tenir les noies al davant per saber la resposta, ja que no es troba a l'estadi de les operacions concretes sinó en el de les operacions formals.

Piaget afirma que aquest estadi no té en compte les experiències i vivències de cadascú.

L'estadi de les operacions concretes segons Jean Piaget

Jean Piaget va ser un filòsof, psicòleg i biòleg dels segles XIX i XX. Va néixer a la ciutat de Neuchâtel (Suïssa) l'any 1896 i va morir a Ginebra l'any 1980. Es va llicenciar i doctorar en Biologia a la universitat de la seva ciutat natal.

Els estudis més importants que va realitzar es centraven en el desenvolupament de la ment humana, és a dir, en la psicologia evolutiva. A partir d'aquests, va dividir la infantesa de l'ésser humà en cinc estadis diferents:

En primer lloc, l'estadi dels acte reflexos (dels 0 a aproximadament els 3 mesos), seguidament, l'organització de les percepcions i els hàbits (dels 3 mesos a l'any), en tercer lloc l'etapa sensoriomotriu (de l'any als 2 anys), després, les operacions preoperatives (dels 2 als 7 anys), tot seguit, l'estadi de les operacions concretes (dels 7 als 12 anys) i, finalment, l'estadi de les operacions formals (dels 12 als 16 anys).

A continuació s'explicarà l'estadi de les operacions concretes, que es dóna entre els 7 i els 12 anys. En aquest moment, el nen inicia el desenvolupament del raonament lògic. D'aquesta manera, adquireix la capacitat de classificar i de fer operacions mentals, sempre i quan hi hagi la presència d'objectes que puguin ser percebuts i manipulats, ja que no és capaç de raonar de forma abstracta. Podem dir que l'infant "pensa amb els ulls i les mans". El fet de poder operar o, en altres paraules, de poder portar a terme qualsevol acció que comporti reunir, organitzar o classificar una sèrie d'objectes permet la reversibilitat, que consisteix en invertir les operacions lògiques. També, aquesta reversibilitat es dóna a nivell social com a reciprocitat, ja que l'infant té la capacitat de posar-se en el punt de vista dels altres superant, d'aquesta manera, l'egocentrisme que es dóna als estadis anteriors.Tal i com disminueix l'egocentrisme, també ho va fent l'artificialisme i l'animisme passant a entendre la realitat des d'un punt de vista més lògic.

Un exemple que podem trobar en aquest estadi és que l'infant pot fer una bola d'una pastilla de plastilina i després tornar a fer la pastilla, ja que el pensament lògic el porta a pensar que tant la bola com la pastilla tenen la mateixa massa i volum, així que aquest no recorre a agafar més plastilina o treure'n com hagués fet en estadis anteriors.

Edward Lee Thorndike

Edward Lee Thorndike, nord-americà de finals del segle XIX i principis del segle XX, va ser un psicòleg i pedagog creador del condicionament instrumental.

Va néixer el 1874 en una família protestant on la disciplina i l'austeritat el van marcar els primers anys de la seva vida. Seguidament, va ingressar a la Universitat de Wesleyana de Connecticut on es va graduar. Més tard, va entrar a la Universitat de Harvard on va completar els seus estudis i va tenir com a professor a William James, és més, podem afirmar que Edward va ser un dels seus deixebles. Va entrar a treballar a la Universitat de Columbia de Nova York fins la seva jubilació i finalment, va morir l’any 1949.

Va seguir amb l’escola psicològica del Conductisme de William James i va crear el condicionament instrumental. Aquest és l’aprenentatge en el que una resposta voluntària es reforça o es debilita mitjançant reforços positius o negatius.

Thorndike va crear aquesta teoria a través de l'experimentació amb gats. Els va posar dins d’una caixa tancada i transparent amb mecanismes per obrir-la des de dins i quan s'obria, a fora hi havia el menjar, o sigui, el reforç positiu. Els gats intentaven sortir ja que a fora veien el reforç i, casualment, quan es movien, tocaven el mecanisme que permetia obrir la caixa, que era una palanca aconseguint així obtenir el menjar. Cada vegada que es repetia l’acció es feia amb més habilitat i rapidesa ja que tenien un cert aprenentatge adquirit. Aquest aprenentatge es solidifica si va seguit d’un reforç. Per això, va elaborar la llei de l’efecte que afirmava que els éssers humans aprenem a través de l’assaig i l’error.

En el condicionament clàssic la conducta és un reflex innat com a resposta a la presència d’estímuls mentre que en el condicionament instrumental l’efecte s’inverteix, primer hi ha una resposta per part del subjecte per aconseguir l’estímul que a més a més, està reforçada per reforços positius o negatius.

Max Horkheimer

Max Horkheimer va ser un filòsof i sociòleg alemany que va néixer el 1895 a Stuttgart i va morir el 1973 a Nuremberg. Va pertànyer a una família jueva acomodada i va treballar un temps a l'empresa del seu pare fins que va descobrir la seva devoció per la filosofia en llegir les obres de Schopenhauer, Hegel, Marx... quedant influït, també, per Nietzsche i Freud.

El 1925 va estudiar filosofia i es va graduar amb una tesi sobre La crítica del judici, de Kant. Més tard va ser professor i director d'un institut de Frankfurt. Va reflexionar sobre la sociologia amb l'obra de Max Weber i va aconseguir posar en qüestió qualsevol punt de vista que de desemboqués al positivisme.

La seva obra més important és La dialèctica de la Il·lustració, on fa una teoria crítica de la societat. Juntament amb Marcuse i alguns altres pensadors és considerat un dels màxims representants del pensament crític-negatiu del segle XX i de l'Escola de Frankfurt. Horkheimer va viatjar molt i va fer altres publicacions fins que va reduir la seva activitat pública a causa de la mort de la seva dona. Finalment, ell va morir el 7 de juliol de 1973.

Heràclit d'Efes

Heràclit (Efes, s. IV-V a.C) afirmava que al món hi ha un ordre racional a partir del qual podem explicar el seu funcionament. Alhora, també afirmava que aquest ordre també existeix en els éssers humans, cosa que significa que també som racionals. Aquest fet implica que l’ésser humà podrà conèixer el món.

En relació això, Heràclit distingia dos tipus de persones: les despertes i les adormides. Les despertes són aquelles que entenen que el logos (raó, sentit) que hi ha dins seu també hi és en el cosmos i que per tant, el poden conèixer. En canvi, les persones adormides són les que no veuen que en el cosmos també hi ha un ordre.

Comentari del discurs de Sòcrates – Diotima sobre l’amor

El Convit és un diàleg de Plató en què es relata una vetllada a casa del jove actor i poeta tràgic Agató després de l’èxit d’una obra teatral seva; l’amfitrió en un moment del banquet proposa a tots els comensals, entre els quals es troba Sòcrates, que facin un discurs sobre l’amor. Quan arriba el torn de Sòcrates, aquest narra allò que la sacerdotessa Diotima li va revelar sobre aquesta qüestió.

El text exposa l’escala de l’amor; és a dir, entén l’experiència amorosa com un aprenentatge que guia els homes fins a la Bellesa eterna. Els esglaons són els següents:

1. Estimar un cos bell, o sigui, sentir-se atret per una persona concreta, la bellesa de la qual desitgem contemplar, posseir. Segons Diotima aquest és el grau ínfim de l’amor.
   
   
2. Adonar-se de la bellesa comuna a tots els cossos; no només és bella la persona que estimem sinó tots els cossos que participen de la bellesa. Sortim de la particularitat i avancem una mica més en el camí cap a allò universal i etern.
   
   
3. A continuació, trobem el pas de la bellesa corpòria a la bellesa de l’ànima, que és immaterial i immortal.
   
   
4. En aquest graó un pren consciència de la bellesa de les accions humanes virtuoses i de les lleis. Entrem en l’àmbit de la filosofia pràctica.
   
   
5. De les accions passem a les ciències, a la teoria, que és en el fons la que estableix les regles que guien l’activitat dels homes.
   
   
6. Les ciències són belles en la mesura que participen de la bellesa; cal passar de les ciències belles a la ciència d’allò bell, és a dir, la que estudia la bellesa en si mateixa.
   
   
7. Finalment, trobem la “Bellesa eterna, increada i imperible, que no és susceptible d’augment ni de disminució, una bellesa que no és bella d’una banda i lletja per una altre, bella per uns i lletja per a altres; una bellesa que no és sensible com un rostre o unes mans, ni corporal.” Aquesta és la font d’on prové tota bellesa particular.

Com a conclusió, podem dir que aquell que ha recorregut tota l’escala de l’amor i és capaç de contemplar la bellesa en si mateixa a través de “l’òrgan mitjançant el qual és perceptible allò bell”, o sigui, l’ànima, és estimat pels déus. Aquest és el màxim grau de felicitat, benaurança, que pot assolir un home.

En aquest enllaç podeu llegir el Discurs de Diotima complet:  

 http://www.nodo50.org/filosofem/IMG/pdf/convit.pdf

Teoria dels somnis de Freud

Sigmund Freud (Àustria, finals del s. XIX, inicis del XX) va ser filòsof i pare de la Psicoanàlisi. Freud va fer vàries teories com la de la personalitat, la dels instints i la de la sexualitat entre altres. En la primera de les tres comentades, el que fa Freud és veure que els processos psicològics estan regulats per una part oculta que no coneixem. Aquesta part és a la que anomena inconscient.

Un dels mètodes que utilitza Freud són els somnis. Per a ell, aquests són una porta d’entrada a l'inconscient ja que d'ells en surt la seva energia. El seu treball és interpretar aquests somnis donat que no es representen directament els desitjos inconscients, sinó que es simbolitzen. Aquest procés de transformar l’autèntic desig en un somni Freud l’anomena elaboració onírica. Segons Freud, aquesta transformació es fa perquè el superjò permeti que s’expressin els desitjos. El que fem amb els somnis és satisfer les pulsions de l’inconscient que el superjò no deixa sortir.

Per poder interpretar correctament els somnis cal conèixer bé a la persona. El problema d’arribar a l’inconscient a través d'aquests és que la interpretació pot ser errònia ja que ens trobem davant d'una interpretació subjectiva.

El manifest del Partit Comunista

Aquest llibre, publicat el 1848, va ser encarregat a Karl Marx i Friedrich Engels, companys inseparables, per la Lliga de Comunistes o Lliga dels Justos. En ella intenten explicar les bases del Socialisme científic i el Comunisme.

Per explicar la situació en la que es troba el món, una de les teories que utilitzen és la teoria del Materialisme dialèctic, la qual explicava què havia succeït al llarg del temps, des de la prehistòria fins a l'actualitat. A partir d'aquesta teoria, expliquen que la història de la humanitat s'ha vist caracteritzada per una societat dividida entre oprimits i opressors i que cada vegada que el poble es revoluciona, l'únic que canvia és la forma d'esclavitzar-lo. Aquesta és la relació que hi havia entre burgesos i proletaris; els primers controlaven i s'enriquien amb la feina dels segons. Al llarg del llibre, també fan una explicació detallada de què són el Socialisme, el Comunisme, les bases de poder i la manera de canviar l'estat de submissió en el que es troba el proletariat europeu. Perquè tot el poble pogués entendre com de dominat estava, l'obra va ser traduïda a l'anglès, el francès, l'alemany, l'italià i el danès. Veient la quantitat de llengües a la que es va traduir, ens podem fer una idea de com de generalitzat estava el sentiment proletari.

El manifest comunista està estructurat en cinc apartats, un d’introducció i quatre grans seccions anomenades:

- Burgesos i proletaris: En aquest capítol ens parla sobre el Materialisme dialèctic. Analitza l’evolució de la història i s’atura en el Capitalisme, el motiu de l’explotació burgesa cap als proletaris. També afirmen que és gràcies a la societat capitalista que el poble ha pres consciència de classe i desplaçarà els burgesos amb la revolució obrera o dictadura del proletariat.

- Proletaris i comunistes: En el segon capítol exposa quines són les bases de l'estructura i l'organització necessàries de la societat comunista. Proposa la lluita política i la conquesta del poder i dóna idees sobre com portar-ho a terme. El Comunisme té uns objectius bàsics:

1r. L’expropiació de la propietat immoble i l'aplicació de la renda del sòl a les despeses públiques.

2n. Fort impost progressiu.

3r. L’abolició del dret d’herència.

4t. La confiscació de la fortuna dels emigrats i rebels.

5è. La centralització dels béns en l'Estat per mitjà d'un Banc Nacional amb capital de l'Estat i monopolitzat.

- Literatura socialista i comunista: En aquest capítol critica alguns tipus d'ideologies socialistes i proposa el debat ideològic com a manera d'anàlisi, comprensió i classificació.

- Posició dels comunistes: Aquí explica diferents línies d’actuació que s’han donat entre diferents partits comunistes i que tots ells donaran suport a qualsevol moviment revolucionari contra el règim social i polític actual. En totes aquestes revoltes s'hi destaca el problema de la propietat. Finalment, tots els partits comunistes treballen per a la unió i l’acord entre tots els partits democràtics.

El llibre acaba afirmant que les classes dominants ja poden tremolar davant d’una revolució comunista ja que el proletariat no hi té res a perdre, només les cadenes que els oprimeixen i, a més a més, hi poden guanyar un nou món.

"Proletaris de tots els països, uniu-vos", Karl Marx en el Manifest comunista

Comentari del vídeo de Max Horkheimer

Max Horkeimer va ser un filòsof i sociòleg alemany nascut el 1895 a Stuttgart. Va ser un dels representants de l'Escola de Frankfurt, una associació de la Universitat de Frankfurt, l'Institut d'Investigació Social, que volien reflexionar sobre la societat industrial de forma crítica i basant-se en el neomarxisme.

En aquesta entrevista personal veiem que tot i ser neomarxista, i per tant, afí a les idees de Marx, Horkheimer afirma que la sociologia de l'Escola de Frankfurt va més enllà de les teories de Karl Marx amb l'objectiu de buscar la millora de la societat.

Diu que Marx s'equivocava en l'idea que el problema de l'economia i la societat capitalista es resoldria aconseguint una societat lliure. Horkheimer defensa que si la societat fos lliure, aleshores la justícia s'aniria perdent poc a poc i, per tant, que aquesta no era la solució. Diu que a l'Escola de Frankfurt estudia més enllà d'aquesta teoria per trobar els aspectes negatius de la societat i poder-los canviar per millorar-la. 

L'alienació respecte el treball

El concepte d’alienació el va fer servir per primera vegada Hegel (s.XVIII-XIX, filòsof alemany), referint-se a la negació o alteració d’una realitat inicial. Feuerbach (s.XIX, filòsof alemany) també va utilitzar aquest concepte i, segons ell, consistia en la deshumanització o negació de l’ésser humà, creant així un ésser sobrehumà (Déu). Per a Marx, era la situació en la que es trobaven els proletaris, una situació d’explotació de l’home per part de l’home.

L’alienació econòmica prové de la cosificació dels humans, es transformen en cosa, es desposseeixen de si mateixos en la societat capitalista. Allò que el proletari crea no només no li pertany sinó que, en convertir-se en capital, l’explota.

En el sistema de producció capitalista, el productor ven les seves mercaderies i obté diners amb els quals compra el que necessita. Amb uns diners determinats es fabrica un producte amb el que hi pots guanyar més diners dels que hi has invertit, aquest benefici és la plusvàlua. Segons Marx, és la riquesa creada per l’obrer que no cobra ell, sinó el seu amo.

Juan Huarte de San Juan

Metge, humanista i filòsof espanyol. Va néixer el 1529 a Navarra i va morir el 1588 a Jaén. Va escriure una obra anomenada El Examen de ingenios para las ciencias, que va tenir molt èxit en la primera edició a Baeza (Jaén) el 1575 i que després de la seva mort va ser editada, corregida a part, ampliada en alguns capítols i altres eliminats. Va ser criticada i prohibida per la Inquisició per oferir una visió alternativa de l’home. 

La seva obra tingué tres parts: la primera, de contingut psicològic i caràcter teorètic on s’hi estudien els diferents ingenis, les seves varietats i diferències, les teories humorals i el cervell, entre altres temes; la segona part, de contingut psicològic i caràcter pragmàtic, tracta la correspondència existent entre les diferents professions acadèmiques i diferents varietats d’ingeni analitzant aquestes professions i les persones que s’hi dediquen, i la tercera part, de contingut biològic i caràcter pràctic, va orientat a l’assoliment dels bons ingenis. El Examen de ingenios para las ciencias es va estendre ràpidament a través dels ambients universitaris, primerament a Espanya i, a continuació, a la resta d’Europa. És considerada actualment com una de les obres precursores de la ciència moderna i, en concret, de la psicologia experimental.

Juan Huarte de San Juan distingeix la tres facultats principals de l'home, que són l’enteniment, la imaginació i la memòria. L'ingeni està en funció del temperament, aquest relaciona les qualitats humorals constituïdes de temperaments amb les referides potències psíquiques. D’aquesta manera, distingeix tres tipus d’ingenis: el memorial, per temperament humit; l’imaginatiu, per temperament càlid i l’intel·lectual, per temperament sec.

A Espanya, el dia 24 de febrer, es celebra el dia de Juan Huarte de San Juan reconegut com  el patró de la psicologia. Algunes facultats, associacions i col·legis de psicòlegs, per aquest motiu, celebren diferents actes commemoratius. 

Relat

[ Sala d’espera d’un ambulatori. Mentre Alcibíades llegeix la revista Lecturas, s’obre la porta i entra l’Andrònic. S’asseu i treu la seva tablet per llegir la versió digital de la Metafísica d’Aristòtil. ]

Alcibíades: Bon dia!

Andrònic: Hola! Ens coneixem? És que em sona la vostra cara.

Alcibíades: La meva cara no importa. Cap cara no té importància. Maleeixo les cares.

Andrònic: Per què diu aquestes coses? A mi sempre m’ha agradat tenir cara.

Alcibíades: A vostè potser sí però jo discrepo. Tota cara està formada per una matèria concreta, particular. I jo..., com li diria..., em va més la universalitat.

Andrònic: Ho dieu de debò? Jo sóc més de particularitat.

Alcibíades: Però que no se n’adona? La meva cara, la seva, la del senyor metge... desapareixeran algun dia, les engolirà la terra! En canvi, sempre romandrà intacte la idea d’home.

Andrònic: Però la idea d’home té cara?

Alcibíades: Evidentment! (S’aixeca i tira les Lecturas al terra) Però té una cara abstracta.

Andrònic: És que vós heu vist alguna vegada un individu amb una cara abstracta?

Alcibíades: Aquí no, però en el món de les Idees sí!

Andrònic: Personalment, penso que les essències de cada cosa estan dins de cada cosa. Per cert, per què ha vingut al metge?

Alcibíades:  Perquè em fa mal la mà.

Andrònic:  La mà universal o la particular?

Alcibíades: M’està vacil·lant? Si continua així li trencaré la cara.

Andrònic: La universal, suposo.

Metge: Ja pot passar, senyor Alcibíades.

Alcibíades: Ha tingut sort que em cridessin. Li ha anat d’un pèl!

Andrònic: Uff... ja patia perquè si em trenca la cara particular ja no en tinc cap altra. Ara entenc perquè està tan enfadat. Per un idealista radical, anar al metge deu ser una autèntica vergonya.

Karl Marx

Karl Heinrich Marx va ser un pensador, socialista i activista revolucionari d'origen alemany, nascut el 1818 a Tréveris (Prússia occidental) en una família jueva de classe mitjana.

Va estudiar a les universitats de Bonn, Berlín i Jena i es va doctorar el 1841 en Filosofia. Des de la seva època com a estudiant va quedar influenciat pel pensament de Hegel, filòsof idealista alemany del segle XVIII i XIX, però va substituir l'idealisme d'aquest per una concepció materialista. Aquesta nova visió afirmava que les forces econòmiques constitueixen una infraestructura que determina una superestructura que condiciona tots els fets que passen en l'àmbit social, polític, econòmic i cultural d'una societat.

Va estar treballant com a periodista i professor, i es va casar el 1843 amb Jenny Westphalen. Aquest mateix any, va ser expulsat d'Alemanya a causa de la seva ideologia i es va instal·lar a París on va establir amistat amb Friedrich Engels.

El 1847, Marx va arribar a Londres i va contactar amb una societat secreta, la "Lliga dels Justos", integrada principalment per artesans alemanys immigrants, que li van demanar que escrivís els seus estatuts. Marx va acceptar i, juntament amb Engels, va treballar des del desembre fins el gener del 1848 en el Manifest del Partit Comunista.

La primera època a Londres va resultar força dura per a Marx. Va caure en la pobresa i va patir diversos problemes de salut. La família va sobreviure gràcies a les ajudes que Engels, que treballava com a comptable, els enviava. Dos dels quatre fills de Marx van morir en aquests anys. A finals del 1851 el New York Tribune el designa corresponsal, la qual cosa alleuja la seva situació econòmica.

El 1864 es va fundar a Londres l'Associació Internacional de Treballadors (AIT). Amb aquesta organització, Marx pretenia crear consciència de classe a tots els proletaris perquè aquests s'unissin i iniciessin la dictadura del proletariat. Marx és considerat el guia intel·lectual del Comunisme modern i de la pròpia Internacional.  

Marx va decidir retirar-se de l'activisme polític el 1873. Cap el 1880, amb la salut molt malmesa, es va refugiar en el seu cercle familiar. Amb els pulmons seriosament afectats, Karl Marx va morir el 14 de març de 1883.

Imre Lakatos

Imre Lakatos va néixer el 1922. Va ser un filòsof i filòleg d'origen hongarès que va exercir de professor a Cambridge a partir de 1960 i que va militar al partit comunista hongarès oposant-se al nazisme, motiu pel qual va ser empresonat durant tres anys (1950-1953). El 1956, es va exiliar a Viena i, més tard, a Anglaterra, on acabaria els seus dies com a professor.

La seva formació va ser filològica i en la seva joventut va estar molt influenciat per Hegel. En aconseguir la quarantena, es va acostar a les postures popperianes abandonant la seva primera inspiració metodològica. Entre el 1970 i el 1971, va comparar a Popper amb Hume, a Kant amb Whewel, equiparant la importància entre ells. Va criticar a Ayer i Nagel per la interpretació que aquests havien fet Popper considerant la seva proposta com falsacionisme dogmàtic. Per Lakatos, el falsacionisme de Popper és metodològic i el defineix com a refinat.

Lakatos va acceptar algunes de les tesis historicistes de Kuhn. Es podria dir que va dur a terme una adaptació del falsacionisme popperià sota la influència de les tesis historiogràfiques de Kuhn, aportant conceptes determinants com a centre ferm d'una teoria i les idees d'història externa i història interna, que servirien per forjar el seu complex falsacionisme.

Va morir el 1974 als 51 anys d'edat. Les seves obres van ser escrites en anglès, conservant inèdits alguns dels seus escrits.

Capitalism: a love story

Aquesta pel·lícula, produïda i dirigida per Michael Moore, ens mostra l’impacte del sistema capitalista als Estats Units d'Amèrica. En aquesta, es donen a conèixer casos particulars de persones que han patit les conseqüències negatives d’aquest sistema com, per exemple, estafes, desallotjaments, reduccions de sou amb  augment de les hores de treball... Alhora, també es mostren situacions econòmiques destacades com la caiguda de la borsa de Wall Street. A més a més, Moore també inclou algunes entrevistes amb personatges coneixedors d'aquest sistema que han intentat esbrinar perquè continua sent vigent, tenint en compte que tan sols beneficia a la classe benestant, és a dir, a aquella que té els diners. 

Gràcies a la pel·lícula, es pot comprovar que el sistema capitalista no tan sols afecta als Estats Units d'Amèrica, sinó que també a molts altres països del món com ara Japó i Alemanya, mencionats al film. Així doncs, la intenció de la producció d'aquest és mostrar a la societat, des d’un punt de vista personal, el que està provocant el Capitalisme i intentar que la gent faci alguna cosa per canviar-ho ja que si no, aquest sistema acabarà amb la classe mitjana i enriquirà més als qui ja tenen diners.

Paul Feyerabend

Paul Karl Feyerabend va néixer a Viena (Àustria) el 13 de gener de 1924. Va ser un filòsof de la ciència defensor de l'anarquisme epistemològic que, entre altres coses, va qüestionar el progrés científic.

Va participar a la Segona Guerra Mundial de part de l'exèrcit alemany. Després, va dur a terme diferents estudis sociològics i històrics però, aviat dirigiria el seu interès cap a la física. Es va doctorar el 1951 i va rebre un beca per anar a estudiar a la London School of Economics, on el filòsof austríac Karl Popper el va supervisar. El 1955 es va traslladar a la Universitat de Bristol. A partir d'aquí, va publicar diversos articles on hi quedaven reflectides les influències del racionalisme popperià. El 1959 es va nacionalitzar com a nord-americà i va començar a escriure articles on, revisant-lo, va criticar a l'empirisme.

A finals dels anys 60 els seus escrits van constituir una teoria que defensava el pluralisme metodològic, creia que la ciència no havia de limitar-se a utilitzar només el mètode científic sinó que n'hi havien d'haver varis que s'adaptessin al context i que portessin al coneixement. A mesura que anava escrivint, Feyerabent va anar elaborant la seva pròpia epistemologia. La seva obra més important va ser Tractat contra el mètode (1975).

Feyerabend, l'11 de febrer de 1944, va morir a causa d'un tumor cerebral, pel qual no hi havia cap mena de tractament, a Zuric (Suïssa).

Auguste Comte

Auguste Comte (1798, Montpellier – 1857, París) fou un pensador francès fill d’una família catòlica i monàrquica. El 1814 va entrar a una escola politècnica d’elit, de la que en va ser expulsat dos anys després essent acusat de republicanisme i indisciplina. Va començar a estudiar els pensadors del segle XVIII i es va relacionar amb el socialista Saint-Simon, per a qui va treballar com a secretari entre 1817 i 1824, mitjà pel qual va publicar diversos articles en diferents revistes.

Per tant, podem dir que aquest socialista utòpic, juntament amb els filòsofs del s.XVIII, va ser una influència important en el seu pensament i obra positivista. Comte, contraposant-se al seu entorn familiar i social, creia que s’havia de deixar enrere la metafísica i s’havia d’utilitzar el mètode científic també en filosofia basant-se, així doncs, en fets comprovables. D'aquest autor en podem destacar les següents publicacions: Curs de filosofia positiva (1830 -1842) i Discurs sobre l’esperit positiu (1844).

No obstant, la mort de Clotilde de Vaux l’any 1846 (dona de la que estava profundament enamorat des del 1845) fa canviar el Positivisme de Comte, que s’omple de Romanticisme i elements místics a la vegada que es torna més conservador. A partir d’aquest moment, en destaquen les següents obres: Sistema de polítiques positives (1851-1854) i el primer volum de Síntesi subjectiva (1856), que no va poder acabar degut a la seva mort.

Així doncs, Comte és considerat un dels pares del pensament positivista, així com un dels primers sociòlegs, ja que veiem en el seu pensament positivista un afany de voler reformar la societat. 

Thomas Kuhn i les revolucions científiques

Thomas Samuel Kuhn, historiador i filòsof de la ciència nord-americà del segle XX, va ser famós per la seva teoria sobre l’origen dels paradigmes científics, que va exposar en el seu text The Structure of Scientific Revolutions.

Un paradigma, segons Kuhn, és un patró que inclou totes aquelles teories que en un moment donat, en un àmbit específic del coneixement, s’utilitzen per determinar allò que és veritat; dit d’altra manera, és el conjunt de pràctiques que defineixen una disciplina científica durant un temps particular. Encara que s’hagi popularitzat aquesta paraula, Kuhn preferia els termes exemplar o ciència normal, perquè són més concrets.

L’autor de L’estructura de les revolucions científiques distingeix tres etapes en la història de la ciència. El primer estadi és el Precientífic i es dóna una sola vegada quan no existeix cap tipus de consens a l’hora d’acceptar una teoria en un àmbit particular del saber. Aquest moment es caracteritza per englobar una gran pluralitat de teories, incompatibles entre elles, que expliquen una mateixa realitat.

El següent estadi és el de la ciència normal. En aquest existeix un ampli consens de la comunitat científica en acceptar una certa teoria com a paradigmàtica. Tota teoria científica té l’objectiu de donar compte del major nombre d’observacions dins d’un marc coherent. Ara bé, de vegades sorgeixen anomalies, o sigui, fenòmens que no poden explicar-se en un cert moment per una teoria. Algunes vegades, a través de l’evolució de la teoria, aquestes anomalies poden explicar-se. En altres casos, van acumulant-se al llarg del temps sense resoldre’s. Quan això passa, la teoria està entrant en una crisi, que es manifestarà plenament quan un científic plantegi una altra noció de ciència normal, és a dir, una altra teoria. Aquest estadi en el que es canvia de paradigma, Kuhn l’anomena Ciència revolucionària.

Com a conseqüència d’aquest plantejament, cal destacar la incommensurabilitat dels paradigmes, això és, la impossibilitat de valorar objectivament un paradigma a través d’un altre implicant, així, que no hi hagi una veritat sinó una pluralitat de veritats.

Herbert Marcuse

Herbert Marcuse (Berlín, 1898 - Starnberg, 1979) va ser un filòsof i sociòleg alemany nascut en una família jueva benestant. Les seves obres més importants són Eros and Civilisation (Eros i la civilització, 1955) i L’home Unidimensional (1964) -molt influenciades pel pensament marxista i freudià-. De jove es va sentir atret, primerament, per la política i es va posicionar en el bàndol d’esquerres. Amb el fracàs de la Revolució espartaquista, on hi va participar, i l’execució de Rosa de Luxemburg el 1919, ho va deixar estar interessant-se, aquest cop, per la Sociologia.

A la dècada dels 20, època en què es va desencantar de la política, va interessar-se per la Sociologia i va estudiar Filosofia a la seva ciutat natal i a la ciutat de Friburg, on va conèixer a Husserl i Heidegger. Es va llicenciar el 1922 amb una tesis dirigida per aquest últim i es va quedar a Friburg fins el 1933, any en què va ingressar a l’Institut d’Investigació Social de la Universitat de Frankfurt, més conegut com l'Escola de Frankfurt. Malauradament, el règim nazi va arribar al poder i va clausurar l’Institut. Ell i altres companys de l’Escola van emigrar als Estats Units. El 1940 va aconseguir la nacionalitat americana i va arribar a treballar per al govern en assumptes sobre Alemanya. Va seguir estudiant en universitats com la de Columbia, on el 1952 va començar una carrera magisterial com a Teòric Polític, la qual va continuar a Harvard i, finalment, va acabar a la Universitat de Brandeis, propera a la ciutat de Boston i a la qual va començar a exercir de professor. Per últim, va donar classes a la Universitat de Califòrnia, un cop jubilat, a la ciutat de San Diego. Els seus ideals van ser una de les fonts d’inspiració en el moviment estudiantil del 1968, conegut com el “Maig francès”. Finalment, després de patir una apoplexia en una visita a Alemanya i ser cuidat per Jürgen Habermas, pertanyent a la segona generació de l’Escola de Frankfurt, va morir el 1979 a Alemanya.

Angela Davis (Alabama, 1944), la deixebla més famosa de Marcuse, resumeix així el llegat del seu mestre:

"La primera lliçó que ha deixat és que, independentment de qui siguem, hem de pensar de manera radical i crítica. Marcuse sempre subratllava que "radical" significa entendre les coses des de la seva arrel. Una altra lliçó és que no podem romandre callats, no podem acceptar l'opressió i les guerres. S'ha de resistir i lluitar. A mi em sembla que és una lliçó contra el derrotisme. Com deia ell, "ni il·lusió ni derrotisme"

.

Friedrich Schleiermacher

Friedrich Daniel Ernst Schleiermacher (Breslau, 1768 – 1834) va ser un dels teòlegs del segle XIX més importants a més a més de ser un filòsof alemany considerat, també, el pare de l’hermenèutica moderna.

Schleiermacher era fill d’un clergue calvinista que formava part d’una tradició reformada. Va ser educat a Moràvia (República Txeca), a escoles luteranes i, cal destacar que va ser deixeble de Friedrich Von Schlegel, un líder del Romanticisme de Berlín, i va estudiar la filosofia de Kant. L’any 1804, va ser el primer calvinista que va treballar a la Universitat luterana de Halle i, l’any 1810, va ser el primer teòleg que va ensenyar a la Universitat de Berlín.

Schleiermacher va destacar en l’àmbit de la teologia ja que, entre altres coses, va presentar una alternativa a la teologia racionalista de Kant i, a més a més, va crear un mètode per interpretar la Bíblia que després s'aplicaria a la interpretació de tot tipus de textos, una teoria hermenèutica.

Un altre dels fets que cal tenir en compte és que va ser un dels primers erudits en qüestionar la interpretació sobre els autors dels Evangelis presentats per la tradició de l’església i va enfocar la seva reflexió sobre el dogma cristològic a la investigació sobre Jesús.

Algunes de les obres més importants del filòsof són: Discursos sobre la religió (1800), Monòlegs (1800), Fonaments d'una crítica de totes les morals erigides fins al present (1803) i La fe cristiana (1821-1822).

Sinopsi de la pel·lícula: I am Sam

Sam Dawson (Sean Penn) és un home adult amb una deficiència mental que fa que tingui la capacitat mental d'un nen de 7 anys. Sam té una filla per accident i, en néixer, la mare se’n desentén i deixa a Lucy Diamond (Dakota Fanning) a càrrec del seu pare.

Durant 7 anys, Sam educa a Lucy amb l’ajuda del seu grup d’amics, tots amb algun tipus de deficiència mental. Gràcies a això, Lucy aprèn el significat de l’empatia i l’amor incondicional.

Però, en fer els 7 anys, Lucy comença a veure que el seu pare no és com els altres i se n'avergonyeix davant dels amics. Cansada que es riguin d'ell, Lucy s’inventa que és adoptada. 

A la seva festa d’aniversari, un dels nens diu a Sam el que Lucy s’ha inventat i causa un conflicte no només perquè Sam està dolgut sinó també pel fet de rebre una visita inesperada d’una treballadora dels Serveis Socials, que decideix endur-se la Lucy i separar-la del seu pare.

A partir d’aquí, Sam fa tot el possible per aconseguir la custòdia de la seva filla i es posa en contacte  amb Rita Harrison (Michelle Pfeiffer), una prestigiosa advocada, que al principi no vol ajudar a Sam perquè veu que no pot costejar els seus serveis, però al final, acaba acceptant ajudar-lo gratis.

Junts, s’enfrontaran als jutjats i a tots els arguments en contra de Sam -que en són molts-, però al final, l’amor tant fort que hi ha entre pare i filla els podrà tornar a unir deixant clar que l’únic que necessita Lucy  per ser feliç és amor. 

Sobre l'ajuda als pobres

Joan Lluís Vives va ser un filòsof humanista del segles XV i XVI nascut a València que va propulsar la filosofia empírica. Una de les seves obres més importants va ser publicada el març de 1526 a la ciutat de Bruges (Bèlgica) i s’anomena De subventione pauperum, que traduït al català significa Sobre l’ajuda als pobres.

En aquesta, escriu sobre una reestructuració política de la legislació social per tal d’eliminar la pobresa. Es divideix en dos llibres: en el primer, explica les necessitats humanes i l’actuació moral individual davant de la pobresa en les ciutats i, en el segon, proposa un seguit de mesures per tal de solucionar el problema de la pobresa, argumenta que el treball, la formació i l’educació serien els principals remeis per obtenir la resposta al problema principal de les penúries de les poblacions.

L’obra fa de base en l’estructura econòmica i social de la ciutat de Bruges, ciutat en la que va estar estudiant, ja que en els Països Baixos, en el segle XVI, hi havia una profunda crisi. La ciutat patia una situació extrema: una gran massa de pobres vivien en la indigència mentre que una minoria gaudia d'una vida d'excessos. El Consell de la ciutat, finalment, va decidir demanar ajuda a Joan Lluís Vives per tal d'elaborar una proposta que redrecés la situació. D’aquí, va aparèixer l’obra Sobre l’ajuda als pobres. Tot i haver estat publicada per a Bruges, la teoria és aplicable mundialment.

"Un nombre elevat de captaires demostra que, a l'àmbit privat, hi ha dolenteria i manca d'humanisme i que, a l'àmbit dels càrrecs públics, es desatén el bé comú"

Joan Lluís Vives

Joan Lluís Vives va ser un pensador jueu de València que va néixer el 1492 i va morir el 1540. Va batejar-se cristianament per amagar la seva religió ja que, en aquell moment, a Espanya, els jueus eren perseguits per a ser expulsats de la península o bé obligats a passar-se al cristianisme. Durant la seva infància, va estar a càrrec del seu oncle Enric i, aquest, el va introduir a l'escola primària permetent-li posteriorment estudiar a les universitats de València i París. Quan va acabar els estudis, va ser professor a la Universitat de Lovaina i, després, a la d'Oxford.

Vives va estar a la cort d'Enric VIII, rei d'Anglaterra, cosa que li va permetre desenvolupar-se com a humanista. Quan el rei va voler el divorci, Vives es va veure obligat a marxar i a tornar a Bruges (Bèlgica) on, abans d'anar a Anglaterra, havia rebut la notícia de la mort de la seva família en mans de la Inquisició pel fet de practicar el Judaisme.

Des del 1529, mostrava una salut molt delicada fins que, el 1540, va morir a Bruges.

Finalment, cal destacar que Lluís Vives va ser fonamental per reformar l'educació a nivell europeu i, a més, va ser un filòsof i moralista de categoria universal.

Wilhelm Wundt

Wilhelm Wundt, pensador alemany nascut l’any 1832, provenia d’una família benestant, la qual incloïa científics, metges... Ja des de petit, Wundt era diferent a la resta, gairebé no es relacionava amb ningú i un dels seus únics companys fou un nen retardat. Una de les seves primeres influències va ser el seu avi, el qual el portava a viatjar pel món i l’obligava a escriure un diari explicant rigorosament tot allò que duien a terme.

Wundt no va tenir uns estudis precisament molt brillants, però en acabar la secundària, es va inscriure a la universitat de medicina. Es va interessar molt per la fisiologia i en va fer diferents investigacions i conferències. Això, el va portar a escriure un llibre l’any 1862 “Beiträge zur Theorie der Sinneswahrnehmung”.

A partir d’aquí, Wundt va desenvolupar un programa de psicologia amb el que va experimentar la resta de la seva vida. Es basava en que la ment s’havia d’estudiar com el cos tenint en compte les diferents conductes dels individus i deixant enrere les entitats espirituals (va agafar  com a referència del conductisme). Va treballar en un laboratori anomenat Leipzig (Alemanya), on hi va desenvolupar les seves teories i va experimentar amb els seus estudiants.

Wundt va morir l’any 1920 havent fet un gran pas per la psicologia, i sobretot, en l’estructuralisme, del qual se’n podria considerar el pare fundador.